UN, TRES, CINC, SET: BRUIXA! II

Estirada sobre la tovallola s’oblidava del que l’havia portada fins allí. Es deixava acaronar pel sol del migdia, potent i enlluernador. Les gitanetes trefolaires dansaven en un no parar, cercant el nèctar florit del fenc. Quina mel no farien si fossin abelles, pensava.

Com si li haguessin llegit el pensament se li atansaren totes a la plegada.

 -Nosaltres també fem mel. La nostra mel meleta, mel zigena  et lliura dels maldecaps!.- Desenes de veuetes repetint la sonsònia. 

-Nosaltres també fem mel. La nostra mel meleta, mel zigena et lliura dels maldecaps!.-No paraven i la tenien ben atabalada.

Un nuvolot negre sortit del no res es posà davant del sol i les papallones correren a amagar-se entre l’herbei. Dos filets de fum  devallaven del núvol i en un duo d’espinguets repetien:

-Mentideres, sou metzineres! Mentideres, sou metzineres!

Els fumerols en tocar terra prengueren forma de dona. L’Aseret quedà bocabadada, no s’ho esperava ni s’ho creia. Eren les seves padrines, la Maria i la Margarida. Eren elles, oi tant que sí!

Sense dir res se li acostaren, l’agafaren de les mans, una per cada banda i s’enfilaren cel amunt, altra cop en forma de fumerola.

Tornà a passejar-se pels racons de la serra i pel llit de rius i torrenteres, pels forats dels moros, pels gorgs dolços i salats, lliscà pels salts d’aigua i es banyà a les fonts. El paisatge s’anava omplint  de gent que feinejava per les masies i els poblets. Hi havia una quietud estranya i inusual. Dones de fum com eren s’esmunyien per les escletxes de les cases i veien les famílies al voltant de les taules jugant o palplantades davant la tele. Les criatures amorrades als mòbils o als ordinadors. Distanciats els uns del altres, sense fer-se festes, amb la boca tapada. I encara  molts, tots sols tancats a l’habitació.

Diluïdes en un fum prim, seieren davant la tele de l’hostal i escoltaren les notícies del 324 en sessió continua, per prendre consciència de la magnitud de la tragèdia, segons la versió oficial de les autoritats sanitàries.

Vist el panorama, totes tres a la vegada i empeses per un resort misteriós, s’alçaren i sortiren  de la casa. A fora cercaren un indret prou amagat per  prendre forma humana. Parlaren del què acabaven de veure i d’escoltar i arribaren a la conclusió que era hora de trobar solucions. Calia tot l’enginy, saviesa i energia. Era hora de fer un aplec amb el gremi i començar a treballar.

UN, TRES, CINC, SET: BRUIXA! I

 Mentrestant a Perafita, tothom pendent de notícies de l’Aseret, dos anys perduda  i vet aquí que un bon dia, quan menys s’ho esperaven : un vídeo. Pel blog de La Bruixa de Perafita, un vídeo amb el títol : Sóc aquí!. Com una endevinalla, sense cap més paraula i ja ens tens a tots fent càbales d’on podria ser. Ah! I per descomptat, que els Mixus contentíssims, però sense acabar-s’ho de creure.

I el vídeo? On l’havia gravat? El paisatge era espectacular en un dia fantàstic i lluminós a la muntanya. Després de molt parlar-ne amb experts muntanyencs i coneixedors del país, vam deduir que era el Mirador de Serra-seca prop de Cambrils en el terme d’Odèn al Solsonès. De fet era lluny, però no tant com per passar-se dos anys sense donar senyals de vida. Es vol barra!

Ah, però això no és tot! Uns veïns de Perafita anaven a llançar les deixalles al Parc de les Margaridoies. Carregats amb bosses de diferents colors, discutien on ho havien de llançar. Que si al contenidor blau, que si al verd, que no, a la deixalleria…Sempre amb dubtes.Caram que n’és de difícil reciclar i fer-ho bé! Va, saps què? És igual, en el blau. Cap al blau i va que xuta!

D’un bot i des de dalt d’una morera del parc, saltà l’Aseret. Es plantà al seu davant, els feu quatre crits i un sermò de com s’havia de reciclar bé. Però no hi havia un gat dalt de la morera? Tu l’havies vist? Els veïns remugaven en veu baixa. Renoi, quin gènit! No gosaven dir ni piu. N’havien sentit parlar però, desconfiats com eren, creien que era una llegenda urbana.

Esporuguits i resignats van fer la tria molt ben feta i el reciclatge també.

Després de la tempesta va venir la calma i la nostra bruixa fins i tot es va disculpar. Els va demanar que no li ho tinguessin en compte perquè portava una enrabiada molt gran a sobre, després de dos anys fora de casa. Oh, i encara no s’havia acabat, reblava. Lluny dels seus Mixus estimats, que eren la seva veritable família.

- I que ara ves - continuava - per la punyeta d’un virus estrany  que no es deixa doblegar, els que ens dediquem a les ciències clares o fosques, anem de corcoll. Perquè no us penséssiu que sóc de vacances amb l’Imserso, no. M’he vist cridada, més ben dit, menada pels esperits de les meves iaies cap a la terra dels meus avantpassats. I, apa! A voltar amb elles i les altres padrines. Lliçons i més lliçons de màgia ancestral. Que m’agrada, oi tant! No us ho negaré pas. Però renoi, i els meus Mixus què? De veritat, ser bruixa no és cap moma. De fet, estic aquí d’incògnit, he fet una escapadeta. Vaig fins a saludar els Mixus i m’entorno volant a Odèn i a la Ribera Salada. Ja vaig de tard, perquè cada dia havent berenat, ensenyo a fer ganxet als gats del Call. Ves tu! Curiós, oi?

Ja us ho explicaré un altre dia.

Au revoir!

UN, TRES, CINC, SET: BRUIXA!

 Sí sí, menys mala bava!

Des del març del 2020, intentant sortir de l’armari que l’Aseret viu en una realitat paral·lela, o això es pensa. Realment no sap res en ferm. Fora de casa i del seu petit món conegut, es troba perduda i no és estrany, no. 

Tornava del seu viatge pel món dels llibres, dels seus llibres, i després d’haver vist l’Anna Franck a la casa del darrera escrivint el seu diari, ja volia ser a casa. Recordant el blau maragda del llac de Garda, necessitava gaudir dels cels fantàstics del Lluçanès. A punt de sortir  de l’armari màgic, un SOS la va alertar.

-Pandèmia per Coronavirus! Pandèmia per Coronavirus! - pel Canal Bruixa li arribava aquest clam insistent.

Va recular i prengué seient entre els jerseis. Menairona com era no es fixà en la tovallola blanca de fil amb serrell i unes inicials brodades, MM. Tot just aposentada aixecà el vol com la catifa més màgica. Sortí de l’armari en fumerola blanca per forat del pany. S’envolà cap el nord-oest. Sobrevolà Lluçà i la Quart , on va prendre direcció cap a les cingleres de Capolat i de Busa fins al Cap del Pla de Sant Llorenç dels Piteus. El fum es transformà en gotetes minúscules, que en un nuvolet juganer s’esplaià per la Roca de Canalda i la Serra d’Odèn. Es passejà delerós pels marges de la Ribera Salada, perfumant-se amb els matolls més olorosos, banyant-se en els gorgs més amagats i prenent de l’aigua cristal·lina, aquell punt de salabror.

Cansada de recórrer carenes i coves, cingles i masies, plogué en pluja fina sobre la prada, a redós del Call d’Odèn. Era una volior de zigenes en les trèfoles que enamorava.  Després del viatge li vingué de gust fer una parada. 

La menairona s’havia convertit en una dona. L’Aseret prengué el sol sobre l’herba, estirada sobre una tovallola blanca de fil amb serrell i unes inicials  brodades, MM.

La Tsuit i la Txirrip

La Tsuit i la Txirrip, orenetes cuablanca i protagonistes d'un dels contes de La Bruixa de Perafita, avui han fet visita a la bassa de Cal Cansdemesavall.

PER SANT JORDI 2022

 

-SÓC AQUI!

L'Aseret ens va enviar aquest vídeo, ens dona una pista d'on és.

Els Mixus estan tant contents, però no s'ho acaben de creure. Caram de Bruixa!

Tant temps perduda ja vol barra.

TROBADA D'ESCRIPTOR@S, IL·LUSTRADOR@S, LLETRAFERID@S I AMANTS DELS LLIBRES

Amb motiu d’un Sant Jordi d’estiu que ningú s’esperava, a Perafita l’any passat vam celebrar una trobada d’escriptors, il·lustradors, lletraferits i amants dels llibres en general. Fou una festa matinal al Parc dels Gronxadors , rebatejat amb les Margaridoies. Ens hi vam trobar una colla que ens estimem la paraula escrita i dita en veu alta, que ens estimem els dibuixos i fer-los, que ens estimem els llibres, fer-ne o llegir-los per nosaltres o en veu alta, conservar-los, interpretar-los o  recrear-los. La Caruca Ballesteros creadora de mons màgics ens va guarnir l’espai amb el color més poètic i caçador de paraules, caçapapallones multicolors, penjats de les moreres, eren la metàfora més alegra i visual dels llibres. El Parc per unes hores va ser exponent de poesia i literatura viva, la més nostra i de tradició oral. Les parades joves i d’esperit jove, que esdevenen clàssics en forma de llibre, la dels autors participants i les parades de vell, on hi trobes tresors que no t’esperes. Els il·lustradors tan estimats com necessaris en la nostra infantesa, perquè ens fan somiar i ens fan llegir, i alhora tan poc reconeguts. Ens hi vam aplegar els més petits de Perafita, tot i essent temps de vacances, el públic més amatent, i veïns de Perafita amb  nouvinguts de la comarca i de més enllà. Poetes i escriptors, rapsodes, dramaturgs i contistes vam desgranar en un recital les nostres creacions en un parell d’hores. Érem del Lluçanès, del Ripollès, d’Osona. Va ser un dia especial, joiós, necessari i tot una descoberta i ens va agradar tant que volem repetir-lo, per això  el dia 23 de juliol, divendres al matí i de 9 a 1, ens trobareu una altra vegada al Parc dels Gronxadors o de les Margaridoies.

Esperem comptar amb els autors i il·lustradors de l’any passat, de moment han confirmat la seva assistència, Maria Nogué, Gabriel Salvans, Lluís Vila, Ramon Breu, Xavier Pujol, Ton Baig, Roser Viñas, Subi, Eloi Casadevall i Gerard Bosh. En aquesta edició també vindran, de moment, Josep Riera, Vicenç Ambròs , Frederic Tormo Reig i Núria Iglesias.

De parades de llibres de vell hi haurà la de la Núria Brunet. Si algú té ganes de fer parada de llibres de vell per vendre, compartir o intercanviar, que ens ho faci saber abans del dia 18 de juliol ( a la Leti : perafitabiblio@hotmail.com , o a mi, Teresa : teresa.ribera@gmail.com).

Ho organitzem : en Nan Orriols, la Leti Caballé i una servidora, que som Els Ocells, els mixus, senglars i cocodrils., amb l’ajuda de l’Alícia Gonzàlez , la Maribel Padrós, la Ioli Icart, la Sara Alonso, la Maria Manzanares, si la tenim per aquí,  l’empenta del Club de Lectura de Perafita i Clubs de fans de lletraferits i artistes.

No sabem si l'Aseret donarà senyals de vida, no perdem l'esperança ni la paciència.

Hores d'ara tenim l'esperança de poder fer la Trobada. El que sí  no podrà ser, és l'esmorzar perafitenc.