TOT EMPAITANT UNS ULLS DE LLUM : ELS MIXUS 3

I sí! Ja la tenim un dia de bon matí, a la cruïlla de la carretera de Sant Bartomeu cap a l’ermita de Santa Margarida de Vilaltella. No anava sola, l’acompanyava l’Airam. Buscaven les fonts perdudes de Perafita, en feien l’inventari. Curiosament no se sentia cap ocell, ni el gaig havia donat l’alarma, l’indret era ben silenciós. Ni corriols, ni camins fresats, ni cap rètol que les portés a la font. Van trobar un tub que neixia d’un dipòsit ben tancat al mig d’un clos embardissat  i s’estirava torrent avall. Seria la Font de la Mina? Amb dubtes, s’adreçaren cap a Santa Margarida. L’Aseret, es trobà sola una altra vegada. On s’havia ficat l’Airam? Coi, de mossa!

Cansada de camins que no menaven enlloc va fer el conjur màgic per última vegada, arriscant-se a no arribar enlloc. Ja havia fracassat a la tercera que diuen que va la vençuda.

De cara l’ermita i abraçant el roure més vell, va dir amb la veu més dolça que tenia i que tampoc es va sentir:

-De camp a camp,

de camí a camí,

d’aigua a aigua,

d’església a església.

Ara mateix!!!

TOT EMPAITANT UNS ULLS DE LLUM : ELS MIXUS 2

I es va trobar davant de La Franquesa. El sol era alt i feia calor. Però, no érem a l'hivern?
Curiosament no se sentia cap ocell ni cap corb marí voleiava prop la bassa, era un indret ben silenciós. L'Aseret coneixia aquell lloc de tantes disbauxes nocturnes al toll.
Veié a l'altra banda del bassiot, pel camí de Cal Mirot, la seva amiga Alim. En aquell món callat, li va fer entendre amb gestos, que ja feia estona que l'esperava. Disposada a trobar-se amb ella, va cercar el camí que revoltava la casa. En trobar-lo tancat, va seguir el camí que semblava més fresat i va arribar altra vegada a enlloc. Una bifurcació amb un camí de rajoles grogues, com les del conte que menaven a la ciutat d'Oz, i un corriolet pel mig del bosc.
La nostra Aseret, bruixa d'amagatotis, de cap de les maneres volia anar a Oz, on no podien veure les bruixes ni en pintura. Tampoc estava disposada a tornar -se a perdre al mig del bosc i va tornar a fer el conjur :

-De camp a camp,
de camí a camí,
d'aigua a aigua,
de cruïlla a cruïlla.
Ara mateix!!!

TOT EMPAITANT UNS ULLS DE LLUM : ELS MIXUS 1

I sí, va funcionar. Del tot? No ho podia pas saber encara. On era? Un camp o una prada? Era de nit, sense lluna. La terra ben fosca i el cel era un formiguer d’estels lluents.

Un vent sobtat va portar una boirada negra que pujava del fons de la vall. La nit es feu fosca com la gola d’un llop. No es veia ni un borrall. Impossible orientar-se sense l’estel polar. Curiosament no se sentia ni el xot ni l’òliba , era un indret ben silenciós.

Tot d’un plegat, dos llumets verds, fars de nit, començaren a moure’s arran de terra. Dibuixaven vuits en la fosca. S’hi apropà i va reconèixer  el seu gat. Ara pla! Si era l’Aquil·les! Amb un gest li manà que la tragués d’aquell lloc.

I l’Aquil·les la va conduir de la Font dela Prada fins a la casa de Bassès, resseguint la bassa. En arribar-hi, el mix es va perdre en la foscor.

La nit continuava sent negra i silenciosa. Ni una ànima enlloc ni cap senyal de vida. Ja la tenim altra vegada, i ara mirant la nit, dreta amb els braços estirats i els palmells cel amunt i amb un declamar mut, digué tres vegades:

 -De camp a camp,

de camí a camí,

d’aigua a aigua,

de casa a casa.

Ara mateix!!!

TOT EMPAITANT UNS ULLS DE LLUM : ELS MIXUS

Vet aquí que l’Aseret de Cal Cansdemesavall i bruixa d’amagatotis, en una de les seves caminades matineres, es va trobar tot d’una a la cruïlla de dos camins. L’un  tintat de groc , prou ample per passar-hi dos cotxassos, i l’altre era més aviat un corriol que s’endinsava al bosc. Sense dubtar-ne gens ni mica, emprengué el camí del bosc.

Aviat va reconèixer l’indret, era pels volts de Vilarrasa. Quantes vegades no hi havia anat a caçar bolets! El pla dels erols, el bosquet dels fredelucs, els esbarzers del caminoi i les rovelloneres del marge. Curiosament, i se n’estranyà, no se sentia ni un sol ocell, era un indret ben silenciós. La sorpresa fou quan es disposà a emprendre la tornada per la drecera de les pedres dretes, que menava als camps de dalt. Un desmunt de brancatges, soques, terra i pedres feien barrera a la part alta del marge. Pujar-hi era perillós, et podies quedar enganxada, enfonsada o fer caure qualsevol roc dels pengim-penjam. Cercà inútilment un pas alternatiu cap amunt. En fer el pensament de sortir per un altre lloc, va veure un ombra que sortia de darrera del tronc del pi més proper. Una bestiola, que amb la cua enlaire, es va escapolir per un forat que s’obria pas entre romagueres. L’Aseret es feu tan petita com pogué i , a quatre grapes, la seguí. No la perdia mai de vista ,  però l’ombra no es deixà atrapar de cap de les maneres. Van voltar i revoltar, anaren amunt i avall fins a les envistes del pantà de Vilarrasa.

L’ombra no era enlloc. De què la tenia present, es preguntava l’Aseret. Ara de cop i volta es trobava en un fangar i una mollera. Ja no distingia camí ni camp. Cercava l’ombra amb la mirada. Enlloc!

No tenia cap d’altra solució que fer un conjur de canvi de lloc.  Així doncs, dreta enmig del fangar, amb els braços estirats endavant i els palmells oberts cel amunt, i amb una veu sense so va dir les tres vegades de rigor:

-De camp a camp,

de camí a camí,

d’aigua a aigua,

de Vardés a Bassès.

Ara mateix!!!