TOT EMPAITANT UNS ULLS DE LLUM : ELS MIXUS

Vet aquí que l’Aseret de Cal Cansdemesavall i bruixa d’amagatotis, en una de les seves caminades matineres, es va trobar tot d’una a la cruïlla de dos camins. L’un  tintat de groc , prou ample per passar-hi dos cotxassos, i l’altre era més aviat un corriol que s’endinsava al bosc. Sense dubtar-ne gens ni mica, emprengué el camí del bosc.

Aviat va reconèixer l’indret, era pels volts de Vilarrasa. Quantes vegades no hi havia anat a caçar bolets! El pla dels erols, el bosquet dels fredelucs, els esbarzers del caminoi i les rovelloneres del marge. Curiosament, i se n’estranyà, no se sentia ni un sol ocell, era un indret ben silenciós. La sorpresa fou quan es disposà a emprendre la tornada per la drecera de les pedres dretes, que menava als camps de dalt. Un desmunt de brancatges, soques, terra i pedres feien barrera a la part alta del marge. Pujar-hi era perillós, et podies quedar enganxada, enfonsada o fer caure qualsevol roc dels pengim-penjam. Cercà inútilment un pas alternatiu cap amunt. En fer el pensament de sortir per un altre lloc, va veure un ombra que sortia de darrera del tronc del pi més proper. Una bestiola, que amb la cua enlaire, es va escapolir per un forat que s’obria pas entre romagueres. L’Aseret es feu tan petita com pogué i , a quatre grapes, la seguí. No la perdia mai de vista ,  però l’ombra no es deixà atrapar de cap de les maneres. Van voltar i revoltar, anaren amunt i avall fins a les envistes del pantà de Vilarrasa.

L’ombra no era enlloc. De què la tenia present, es preguntava l’Aseret. Ara de cop i volta es trobava en un fangar i una mollera. Ja no distingia camí ni camp. Cercava l’ombra amb la mirada. Enlloc!

No tenia cap d’altra solució que fer un conjur de canvi de lloc.  Així doncs, dreta enmig del fangar, amb els braços estirats endavant i els palmells oberts cel amunt, i amb una veu sense so va dir les tres vegades de rigor:

-De camp a camp,

de camí a camí,

d’aigua a aigua,

de Vardés a Bassès.

Ara mateix!!!