Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Helen. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Helen. Mostrar tots els missatges

divendres, 19 de febrer del 2021

I L'ASERET? II

 


Sí sí, menys mala bava! Els Mixus no en tenen ni idea del què fa ni deixa de fer l'Aseret, i menys per on para. Perquè una cosa és ser a casa teva i poder fer un voltet de tant en tant pel terrat i l'altra ser a dins d'un armari. Però, encara hi és a dins l'armari? El problema és que no ho saben ni ho sap ningú conegut. Aviat ja farà un any que en van tenir l'última notícia i poc es pensaven que duraria tant aquesta incertesa. Ni una notícia, ni un senyal màgic, res que els doni cap pista. Desapareguda, talment desapareguda. I la troben a faltar, i tant que la troben a faltar! És allò que ja dèiem : ser o no ser un gat de bruixa. Ells són gats de bruixa i la bruixa s'ha fet escàpola i això és difícil de pair. Ah, l'altre dia  vam escoltar com l'Aquil·les i L'Ulisses en parlaven davant l'observatori dels ocells de Cal Cansdemesavall.
I la Helen, la mixa, què en diu de tot plegat? La Helen, guia de l'Aseret en alguna que d'altra aventura i que fa estada a Cal Vellracó, està ben desorientada. Sort en té de la seva amiga Taga, una gosseta que passa temporades a casa seva. Ara amb la pandèmia i el confinament, s'hi ha instal·lat tot un mes. A la Helen, els gossos, no li feien gens de gràcia perquè quan era una gata de carrer li havien clavat més d'un ensurt. Encara fins no fa gaire, quan sortia al pati i en sentia a bordar per allà a la vora, se'n tornava a dins espiritada.
Amb la Taga han tingut unes llargues converses de sofà, han parlat de tot. De primer va ser concert de badalls i manifestacions d'avorriment, ara de l'una ara de l'altra. La Taga es queixava de l'abús dels seus amos que la feien voltar fins a quatre cops al dia. Caram amb el confinament i no poder anar a passejar amb família! I, aquí Perafita, rai! Pots anar per camins de terra i herba. A Vic, quin martiri amb tant asfalt! A ella tampoc li feia ni mica d'il·lusió compartir casa amb una gata, perquè de natural no els té cap simpatia. Li confessava a la Helen, que ara estava contenta d'haver fet una amiga  per compartir estones de becaines i d'ensopiment. En companyia tot és molt més passador. La Helen li deia que mai s'hagués cregut que fos capaç de compartir sofà ni llit amb un gos, més ben dit, gossa. I encara menys, fer-se'n amiga.Oh, i tantes i interessants estones de diàlegs confinats! Repetint les preocupacions dels seus amos, comentant la jugada, criticant els gats i gossos del veïnat, explicant-se la vida, somniant el futur i arrenjant el món davant la tele. La Helen  tem que si això dura gaire, pot arribar a oblidar que  és una gata de bruixa. Aquesta vida plàcida de la llar és molt còmoda i ja no la canviaria per res del món i ni amb la vida de carrer. Amb la Taga coincideixen i no entenen perquè els de casa es queixen tant, no hi ha com la vida regalada de tenir caseta on aixoplugar-te , on no passes ni fred ni calor i pots descansar del món sorollós. Diuen : Estan bojos, els humans! Tan rebé que s'està a casa i ells només tenen la dèria de sortir. I si això d'ara dura gaire i l'Aseret no apareix aviat, la Helen no està gens segura de poder-la acompanyar en les seves aventures. Caram, que ella també, ja té una edat!

dilluns, 7 de desembre del 2020

-I L'ASERET?

 

L'Aquil·les i l'Ulisses no són els únics que estan preocupats per l'Aseret, ja en podeu estar ben segurs. La Helen de Cal Racó, en Babi i el Sacarró de Prats, la Miss Tanguets, el Serè, la Mixaua, que ens va deixar no fa gaire, el Ratlletes o l'Intrús, com l'anomena en Marià, el Sim i el Sam, les Carei que són bessones, la Mitjons i en Blanquet i el Rosset i....i...els gats del veïnat i de Perafita, l'enyoren d'allò més.

L'Aquil·les i l'Ulisses fins i tot escolten les notícies cada dia i quan surten al terrat parlen amb la Garsa garseta que vola per aquí i per allà , per veure que en sap de tot plegat. I en les nits de Lluna plena fan un aplec amb la colla del barri de dalt al parc de Can Riera. Les nits de Lluna nova es troben amb els del carrer del Tint a la Font Nova. Amb la colla del carrer se'ls sent a discutir dia si dia també. Realment és ben bé un orgue de gats, tots diuen, tots saben, que això és mentida , que no que és veritat . Més de quatre vegades acaba malament, sinó a esgarrapades o a mossegades, amb el veïnat esvalotat .

Quan tot torna a la calma i reflexionen tots plegats ja veuen que és qüestió de paciència i que ja els ho va dir l'Aseret en aquella carta del mes d'abril que estava enfeinada i que s'havia de cuidar perquè ja tenia una edat. Les notícies  no saben si creure-se-les perquè  ahir van dir que ja havien trobat la vacuna més bona, avui diuen que encara n'hi ha una altra de millor i demà ens diran que encara haurem d'esperar. Els nostres amics acaben cada trobada dient que s'alegren de ser gats i que de moment, pel que sembla, aquest virus no els afecta. Que a ells per sort no els confinen ni a les deu els fan ser a casa. I abans del comiat de marrameus es comprometen que el primer que tingui notícies de l'Aseret, ho farà saber als altres. La Garsa garseta farà de missatgera de dia i la Busaroca de nit.

                                                                                                               Continuarà


diumenge, 14 d’abril del 2019

TOT EMPAITANT UNS ULLS DE LLUM : ELS MIXUS

La seva veu ressonava. De fons , Enya cantant en  el televisor. El silenci total i persisent d’un món pensat , es va esvanir de cop. L’Aseret es veié asseguda i immòbil al sofà de Cal Cansdemesavall. L’ Aquil·les  se la mirava des del respatller de la butaca. L’Ulisses era assegut a la seva falda.
La mirada del seu mix intensa i intel·ligent , l’ intrigava i alhora l’asserenava. Què pensava? Què li deia? Immòbil  o relaxat en postures impossibles arran del buit. La mirada fixa, sense parpelleig. Només les orelles atentes se li movien lleugerament. Amb els sentits a flor de pell i aquell saber estar pacient de gran caçador.
Qui dormia a la falda fet un cabdell negre i suau, era l’Ulisses. Gaudia del sol del migdia que entrava per la porta del terrat. Sense necessitat de contemplar-la li buscava la falda quan volia moixaines.  Era el juganer inquiet que s’amagava a qualsevol racó de casa i negre com era, es perdia més de tres cops cada dia. Era el rei del camuflatge a l’ombra. Es feia fonedís.
L’Aseret l’amanyagà agraïda, tot dient-li fluixet a cau d’orella :
-Ets la meva ombra bosquerola, oi, Mixi?
La mirada rodona i encantada del Mixu parlava sola.
Un geloset que no perdia pistonada, no parava d’enviar-li mirades verdes i hi afegia mèus de jo també t’he rescatat de la nit més fosca .
-Gràcies, Cuqui!- i  acariciava el clatell i les orelles de l’Aquil·les, mentre hi afegia - Heu de saber que la Helen també  m’ha tret d’un pou tot volant.
L’Aseret, bruixa d’amagatotis, de sol i de serena, de mirar horitzons, i estudiosa de vols d’ocell, avui s’havia perdut sense solta ni volta i  s’havia trobat revoltant per camins que no duien enlloc.
Asseguda al sofà havia pres consciència que els seus Mixus, caçadors experimentats, l’havien salvada. Tot empaitant ombres misterioses i uns ulls de llum en la fosca més tenebrosa, s’havia escapat d’un món caòtic i silenciós. Això sí, un món curull de camins.
Va deixar l’Ulisses damunt el sofà. Feu tres respiacions profundes i alleujada, se’n va anar a fer el dinar.

                                                                            I fins aquí, aquest conte!
                                                                            Hi haurà més aventures?????

dijous, 4 d’abril del 2019

TOT EMPAITANT UNS ULLS DE LLUM : ELS MIXUS 4


Aquesta vegada les paraules la van transportar dalt del Castell de Lluçà. Curiosament veié una àliga que volava fent cercles damunt el turó. Ni xisclets ni batec d’ales. El món encara era ben silenciós. La llum de ponent il·luminava el paisatge. Veié una carretera groga que corria empaitant el sol més enllà del Serrat de Moià. Abans, es bifurcava en un ramal groguenc que recorria el Lluçanès cap al Nord.
L’Aseret manllevà els ulls de l’àliga per volar per damunt de la comarca. Resseguia amb la mirada tots els camins del seu record, els nous i els vells . El camí ral, els camins ramaders, els de pagès, les pistes, els corriols i els viaranys més amagats. Li costà reconèixer el paisatge, ja no era el que havia estat. Els seus camins , molts ja no hi eren o ja no menaven enlloc. Nous camins dibuixats portaven a camps immensos , a femers camuflats, a boscos esclarissats, a finques de pas barrat.
No li agradava el què veia i tornà a la mirada curta , la seva, de bruixa d’amagatotis. Aquesta vegada, dalt del turó, no  tenia cap mena de sensació d’haver-se perdut. Ella era dona de mirar horitzons. El captard era prou plàcid i convidava a fer un tomb per recollir herbes i de passada ho aprofitaria  per cercar alguna pedra per a la seva màgia.
De tornada, una lluïssor de maragda  l’atragué des de dins de l’església rodona. Quieta  i arrambada a la paret hi havia la Helen, la mixa, que se la mirava. En acostar-se l’Aseret, la gata s’escapolí volant per una escala de cargol que s’enfonsava a la muntanya. L’Aseret tancà els ulls i la seguí tot recitant :
“Em llanço a ulls clucs
pel pendent de la vida.
La reflexió mesurada
al racó de l’escala.
La rauxa em llança
pel vertigen del cargol.
Un crit de por s’esfilagarsa
i ressona pel revolt sinuós.
Caiguda a plom,
espai infinit,
solitud al cor del somni.”*

*Així com Penèlope.- Teresa Ribera i Icart; Ed. Cal Siller, Prats de Lluçanès, 2006.