dijous, 4 d’abril de 2019

TOT EMPAITANT UNS ULLS DE LLUM : ELS MIXUS 4


Aquesta vegada les paraules la van transportar dalt del Castell de Lluçà. Curiosament veié una àliga que volava fent cercles damunt el turó. Ni xisclets ni batec d’ales. El món encara era ben silenciós. La llum de ponent il·luminava el paisatge. Veié una carretera groga que corria empaitant el sol més enllà del Serrat de Moià. Abans, es bifurcava en un ramal groguenc que recorria el Lluçanès cap al Nord.
L’Aseret manllevà els ulls de l’àliga per volar per damunt de la comarca. Resseguia amb la mirada tots els camins del seu record, els nous i els vells . El camí ral, els camins ramaders, els de pagès, les pistes, els corriols i els viaranys més amagats. Li costà reconèixer el paisatge, ja no era el que havia estat. Els seus camins , molts ja no hi eren o ja no menaven enlloc. Nous camins dibuixats portaven a camps immensos , a femers camuflats, a boscos esclarissats, a finques de pas barrat.
No li agradava el què veia i tornà a la mirada curta , la seva, de bruixa d’amagatotis. Aquesta vegada, dalt del turó, no  tenia cap mena de sensació d’haver-se perdut. Ella era dona de mirar horitzons. El captard era prou plàcid i convidava a fer un tomb per recollir herbes i de passada ho aprofitaria  per cercar alguna pedra per a la seva màgia.
De tornada, una lluïssor de maragda  l’atragué des de dins de l’església rodona. Quieta  i arrambada a la paret hi havia la Helen, la mixa, que se la mirava. En acostar-se l’Aseret, la gata s’escapolí volant per una escala de cargol que s’enfonsava a la muntanya. L’Aseret tancà els ulls i la seguí tot recitant :
“Em llanço a ulls clucs
pel pendent de la vida.
La reflexió mesurada
al racó de l’escala.
La rauxa em llança
pel vertigen del cargol.
Un crit de por s’esfilagarsa
i ressona pel revolt sinuós.
Caiguda a plom,
espai infinit,
solitud al cor del somni.”*

*Així com Penèlope.- Teresa Ribera i Icart; Ed. Cal Siller, Prats de Lluçanès, 2006.

2 comentaris:

  1. Veus això del silenci ja m'agrada...I això de les carreteres grogues també, deu ser que la llum del capvespre les il·lumina. Les àguiles tenen molt bona vista, ja va fer bé l'Asseret de manllevar-li, si en devia veure de coses, tota la bellesa dels nostres paisatges, és clar que no tot el què veia era bonic i això la va fer posar de mal humor i amb les seves dots de bruixa d'amagatotis, ho va tornar a veure tot amb la visió normal...I es va posar a recollir herbes i pedres per a la seva màgia, fins que es va trobar amb la Mixa. La gata se la mirava amb els seus ulls verds i en veure l'Aseret va sortir corrents per una escala de cargol i la bruixeta al darrera, recitant uns versos que definien la seva personalitat...

    Petonets per a totes, mixetes, persones i bruixetes!!!

    ResponElimina
  2. M.Roser, ens agrada veure-hi clar i com deia el nostre J.V.Foix " És quan dormo que hi veig clar". A les bruixes, al cap i a la fi, els deu passar el mateix. Nosaltres davant del dubte o els problemes hem de dormir per poder-ho valorar amb calma. Vaja, no sé si és ben bé això, que es tracta de bruixes i gats. Tot seguit, el desenllaç!

    ResponElimina