Aquesta
vegada les paraules la van transportar dalt del Castell de Lluçà. Curiosament
veié una àliga que volava fent cercles damunt el turó. Ni xisclets ni batec
d’ales. El món encara era ben silenciós. La llum de ponent il·luminava el
paisatge. Veié una carretera groga que corria empaitant el sol més enllà del
Serrat de Moià. Abans, es bifurcava en un ramal groguenc que recorria el
Lluçanès cap al Nord.
L’Aseret
manllevà els ulls de l’àliga per volar per damunt de la comarca. Resseguia amb
la mirada tots els camins del seu record, els nous i els vells . El camí ral,
els camins ramaders, els de pagès, les pistes, els corriols i els viaranys més
amagats. Li costà reconèixer el paisatge, ja no era el que havia estat. Els
seus camins , molts ja no hi eren o ja no menaven enlloc. Nous camins dibuixats
portaven a camps immensos , a femers camuflats, a boscos esclarissats, a
finques de pas barrat.
No li
agradava el què veia i tornà a la mirada curta , la seva, de bruixa
d’amagatotis. Aquesta vegada, dalt del turó, no
tenia cap mena de sensació d’haver-se perdut. Ella era dona de mirar
horitzons. El captard era prou plàcid i convidava a fer un tomb per recollir
herbes i de passada ho aprofitaria per
cercar alguna pedra per a la seva màgia.
De tornada,
una lluïssor de maragda l’atragué des de
dins de l’església rodona. Quieta i
arrambada a la paret hi havia la Helen, la mixa, que se la mirava. En
acostar-se l’Aseret, la gata s’escapolí volant per una escala de cargol que
s’enfonsava a la muntanya. L’Aseret tancà els ulls i la seguí tot recitant :
“Em llanço a
ulls clucs
pel pendent
de la vida.
La reflexió
mesurada
al racó de
l’escala.
La rauxa em
llança
pel vertigen
del cargol.
Un crit de
por s’esfilagarsa
i ressona
pel revolt sinuós.
Caiguda a
plom,
espai infinit,
solitud al
cor del somni.”*
*Així com Penèlope.- Teresa Ribera i Icart; Ed. Cal Siller, Prats de Lluçanès, 2006.
