I L' ASERET? I

 

Sí sí! L'Aquil·les i l'Ulisses se les prometien molt felices i no pensaven que ells també, n'estaven de confinats. Ells són gats de casa i domesticats. De mica en mica en van prenen consciència perquè una cosa és ser un gat de bruixa i l'altra un gat de casa i prou. Sense l'Aseret la seva vida era ben avorrida. I si la cosa dura gaire, acabaran essent uns gats porucs i grassos. I, l'enyor és molt més que l'afecte que li puguin tenir a la seva bruixa. Enyoren l'aventura i aquell ai al cor que els posava els pèls de punta quan els cridava per ajudar-la. Si això dura gaire, perdran el seu instint més caçador i es malacostumaran a la vida fàcil i còmode.

A Cal Cansdemesavall ja els cuiden ja. Pinso del bo i ben barrejat, dos cops al dia i si insisteixen amb els seus marrameus més dolços potser berenaran i tot. Els deixen fer migdiada matinal i de tarda al llit i s'han fet amos del sofà i la butaca.

Si això dura massa, ja no sabran que és caçar un ocell i poden acabar fent-se reporters del National Geographic o Naturalistes del Lluçanès. Heu vist una cosa més estranya? I tot perquè des de l'última nevada, cada dia, posen engrunes de pa sec a la taula del terrat i és un festival d'ocellics. Oh! I amb el pas que anem s'estan fent amos del terrat. L'Aquil·les i l'Ulisses, confinats a dins, s'ho miren  tot llepant-se els bigotis i movent la cua amb delectança. Miols i mirades de sortir, però ca..no hi ha manera. Condicionats per l'horari dels ocells.

Quin observatori d'ocells han muntat al menjador! La càmera amb els tres peus a punt per enxampar-los en acció. Apa, a observar-los i a veure-los-hi totes les gràcies i costums. Quina tortura! Es queixen. No vols caldo, tres tasses!

Pensen que cal tenir paciència, que ja vindran temps millors. Quan arribi el bon temps ja no caldrà posar-los pa sec, ni granes ni cacauets. Que tindran tot el terrat per ells sols i que faran fora aquests okupes descarats.

-Enyoro l'Aseret.- fa l'Aquil·les.-Ella ens en deixaria caçar-ne algun. Ara que no hi és , vénen tots els ocells que no pot veure ni en pintura. Com s'aprofiten!

-Oh, sí!.- afegeix l'Ulisses.-He comptat sis mallerengues carboneres, dues de blaves, un pit-roig, un pardal i un pica-soques blau.

-I mira que ens ben veuen i no ens tenen gens de por. Mecàtxim l'olla! A veure si per ventilar el menjador deixen la porta oberta d'una vegada.- diu l'Aquil·les.- Aquests ocells no tenen vergonya.

-Sí, ja ho diuen : De fora vingueren i de casa ens tragueren. Ja fa dies que tinc la mosca al nas. Si això dura massa haurem de telefonar  la Protectora d'Animals.- protesta l'Ulisses.

-Per què Ulisses?.- pregunta l'Aquil·les.

- No em diràs que no és una tortura, tenir uns felins caçadors com nosaltres, a l'observatori dels ocells i sense poder-hi ni jugar ni cruspir-nos-los.- contesta l'Ulisses.

-Gat! No serà tant! Ni que passessis gana. I, n'estàs tip de veure ocells per les picees  del jardí. A més , no sé que dirien les orenetes si ens cruspíem les seves parentes.- corregeix l'Aquil·les.

-Ai, ai! tant temps tancat, enyorat i avorrit, ja no ho soporto. Aquest hivern és farà molt llarg. Punyeta!.-es queixa l'Ulisses.

-Paciència, Lisses! .- el consola l'Aquil·les.- A més per què et vols menjar un ocell, tu? Ai uix, les plomes! És més bo el pernil dolç i , les olives negres , quina aroma, oi?

-Potser tens raó Quil·les. Fa  temps que l'Aseret no ens atia contra els ocellets. Anys i potser panys i tot. Em sembla que cada vegada té menys mala bava. I, què deu fer ara? On para?

                                                                                                            Continuarà

-I L'ASERET?

 

L'Aquil·les i l'Ulisses no són els únics que estan preocupats per l'Aseret, ja en podeu estar ben segurs. La Helen de Cal Racó, en Babi i el Sacarró de Prats, la Miss Tanguets, el Serè, la Mixaua, que ens va deixar no fa gaire, el Ratlletes o l'Intrús, com l'anomena en Marià, el Sim i el Sam, les Carei que són bessones, la Mitjons i en Blanquet i el Rosset i....i...els gats del veïnat i de Perafita, l'enyoren d'allò més.

L'Aquil·les i l'Ulisses fins i tot escolten les notícies cada dia i quan surten al terrat parlen amb la Garsa garseta que vola per aquí i per allà , per veure que en sap de tot plegat. I en les nits de Lluna plena fan un aplec amb la colla del barri de dalt al parc de Can Riera. Les nits de Lluna nova es troben amb els del carrer del Tint a la Font Nova. Amb la colla del carrer se'ls sent a discutir dia si dia també. Realment és ben bé un orgue de gats, tots diuen, tots saben, que això és mentida , que no que és veritat . Més de quatre vegades acaba malament, sinó a esgarrapades o a mossegades, amb el veïnat esvalotat .

Quan tot torna a la calma i reflexionen tots plegats ja veuen que és qüestió de paciència i que ja els ho va dir l'Aseret en aquella carta del mes d'abril que estava enfeinada i que s'havia de cuidar perquè ja tenia una edat. Les notícies  no saben si creure-se-les perquè  ahir van dir que ja havien trobat la vacuna més bona, avui diuen que encara n'hi ha una altra de millor i demà ens diran que encara haurem d'esperar. Els nostres amics acaben cada trobada dient que s'alegren de ser gats i que de moment, pel que sembla, aquest virus no els afecta. Que a ells per sort no els confinen ni a les deu els fan ser a casa. I abans del comiat de marrameus es comprometen que el primer que tingui notícies de l'Aseret, ho farà saber als altres. La Garsa garseta farà de missatgera de dia i la Busaroca de nit.

                                                                                                               Continuarà

-QUÈ HI FA L'ASERET A DINS L'ARMARI?

No sabem res de l'Aseret o sí...Només sabem que és dins un armari. I, què hi fa? L'Aquil·les i l'Ulisses fan guardia, ara l'un ara l'altre, davant l'armari mirall.

TOT EMPAITANT UNS ULLS DE LLUM : ELS MIXUS

La seva veu ressonava. De fons , Enya cantant en  el televisor. El silenci total i persisent d’un món pensat , es va esvanir de cop. L’Aseret es veié asseguda i immòbil al sofà de Cal Cansdemesavall. L’ Aquil·les  se la mirava des del respatller de la butaca. L’Ulisses era assegut a la seva falda.

La mirada del seu mix intensa i intel·ligent , l’ intrigava i alhora l’asserenava. Què pensava? Què li deia? Immòbil  o relaxat en postures impossibles arran del buit. La mirada fixa, sense parpelleig. Només les orelles atentes se li movien lleugerament. Amb els sentits a flor de pell i aquell saber estar pacient de gran caçador.

Qui dormia a la falda fet un cabdell negre i suau, era l’Ulisses. Gaudia del sol del migdia que entrava per la porta del terrat. Sense necessitat de contemplar-la li buscava la falda quan volia moixaines.  Era el juganer inquiet que s’amagava a qualsevol racó de casa i negre com era, es perdia més de tres cops cada dia. Era el rei del camuflatge a l’ombra. Es feia fonedís.

L’Aseret l’amanyagà agraïda, tot dient-li fluixet a cau d’orella :

-Ets la meva ombra bosquerola, oi, Mixi?

La mirada rodona i encantada del Mixu parlava sola.

Un geloset que no perdia pistonada, no parava d’enviar-li mirades verdes i hi afegia mèus de jo també t’he rescatat de la nit més fosca .

-Gràcies, Cuqui!- i  acariciava el clatell i les orelles de l’Aquil·les, mentre hi afegia - Heu de saber que la Helen també  m’ha tret d’un pou tot volant.

L’Aseret, bruixa d’amagatotis, de sol i de serena, de mirar horitzons, i estudiosa de vols d’ocell, avui s’havia perdut sense solta ni volta i  s’havia trobat revoltant per camins que no duien enlloc.

Asseguda al sofà havia pres consciència que els seus Mixus, caçadors experimentats, l’havien salvada. Tot empaitant ombres misterioses i uns ulls de llum en la fosca més tenebrosa, s’havia escapat d’un món caòtic i silenciós. Això sí, un món curull de camins.

Va deixar l’Ulisses damunt el sofà. Feu tres respiacions profundes i alleujada, se’n va anar a fer el dinar.

                                                                            I fins aquí, aquest conte!

                                                                            Hi haurà més aventures?????