PER LA CALORADA :

 

Amb motiu de la calorada d'aquests dies i amb l'afegitó de motius de salut, hem de posposar la 4a Trobada d'Escriptors, Il·lustradors, Lletraferits i Amants dels Llibres. Esperem poder-la fer a la tardor.

I A PERAFITA QUÈ HI HA EL DIVENDRES 21 DE JULIOL?

 

Un clic a la il·lustració de la Caruca Ballesteros i sabràs el què s'hi cou,

BEN MIRAT, L'ASERET ON PARA?

 

Diuen que la van veure explicant contes pel Berguedà.

PER SANT JORDI, VINE A COMPARTIR LECTURES

 

UN, TRES, CINC, SET: BRUIXA! IV

 

L’Aseret era aprenenta i com a tal havia de seguir les seves padrines, més ben dit, en aquest cas, moment i circumstància, a la iaia Maria. La raó era ben justificada, era la terra dels seus pares, casa seva. Essent de pagès com era, la feina estava assegurada i el territori era prou ampli i, encara que veïna del Cap del Pla, es coneixia la Serra i els topans d’Odèn des del dia que va començar a festejar amb en Sidret. Per això, de totes tres, portaria la veu cantant.

Abans però, es posaren a revisar les feines que calia fer i redactar el calendari. Eren les tasques que de sempre i des de temps immemorial, els havien estat adjudicades : la cura de la casa, el bestiar i l’hort. L’Aseret les seguiria, les observaria i prendria apunts com una bona col·legiala. Els treballs que requerien força o agilitat li tocarien a ella. Li feren prometre que no intervindria en res si no se li demanava expressament ni que tampoc qüestionaria res del que veiés fer, encara que li semblés estrany, inversemblant o una rucada. Era la condició sine qua non d’aprenenta. Com que s’havia de responsabilitzar i fer de mestra d’alguna activitat i es va oferir per fer classes de ganxet als gats del Call i rodalies, un parell d’horetes cada dia.

De dia o de nit, segons s’escaigués o convingués, l’Aseret seguia la iaia Maria i l’àvia Margarida en el seu tarannà rutinari. Ara de dona que feineja i atén casa i família o que es troba amb les amigues per xerrar o per anar a plantar trumfes o a recollir herbes. Un moment del dia, però, s’escapaven totes tres en forma de fumerola cap a les coves de Canalda i amb les dones de fum i d’aigua de l’indret s’explicaven les novetats i feien conjurs màgics. Era en un vist i no vist, temps d’omplir-se la cinglera de boirina i esvanir-se en un buf.

Quan era el bon temps, quan toca plantar l’hort fins que es fa la collita, s’escapaven a les fonts i als rierols que saltironejaven per marges i roquissars. S’aplegaven als gorgs amagats i es transformaven en les dones d’aigua més boniques i enciseres que us pogueu imaginar. Feien la bugada i cantaven sense parar. Si algú les sentia no podia resistir-se a la veu dolça i melodiosa que semblava cridar-lo. No volgueu saber què deien, el seu llenguatge era incomprensible, àntic i èlfic. A la Font del Balç hi rentaven la robeta teixida pels gats. Tres rentades mentre entonaven salmòdies de salut i bona sort. Un cop estesa pels vessants assolellats, ballaven i ballaven en una dansa exòtica i tan ràpida que en un clucar i obrir d’ulls, desapareixien i senties un cop de vent desfermat que deixava la roba seca i plegada.

L’Aseret prenia apunts i en el seu diari de dona de fum i d’aigua escrivia el què aprenia i el què sentia. Estirada al llit i abans d’adormir-se pensava en els seus Mixus, els enyorava, però estava tan enfeinada que no veia la manera de tornar a casa.

I vet aquí que arribà la nit de Sant Joan i les dones sàvies del Roc Verbal, en un moment de la nit, feien cap al Pedraforca perquè a l’enforcadura hi havia l’aplec de muntanya més fantàstic i nombrós. Reunit tot l’estol màgic feien el ritual del solstici tot esperant l’astre del dia per fer el primer bany de sol. Retornaven cap a casa a recollir les herbes santjoanenques. Feta la collita anaven a banyar-se a les fonts on, com cada any, es trobaven amb les fades i follets del veïnat. Compartien danses, cançons i xafarderies. A l’hora soleia els marges de la serra i els racons més frescals s’omplien de puntets lluminosos  talment cuques de llum escampades. La família més màgica de la serra feia la migdiada i l’Aseret, aprofitant l’avinentesa i la tarda més llarga de l’any, avisà les padrines i emprengué el vol cap el sud-est. 

A Perafita falta gent, era hora d’anar a veure el Mixus.

UN, TRES, CINC, SET: BRUIXA! III

 I a la plegada i amb un xiscle semblant al de l’àliga, s’envolaren tal qual i sense transformar-se cap al Roc Verbal en els Prats de Bacies.

Les gralles eixiren dels Forats del Moros i tot prenent les quatre direccions cardinals, cridaren a assemblea urgent. Ni temps de dir Jesús, que s’aplegaren les dones sàvies de Tuixent i Lavansa, de Cambrils i d’Alinyà, de la Cerdanya i l’Alt Urgell, fins i tot, les de la Noguera i la Segarra, de Busa i de la Vall de Lord. Un xic més tard les del Berguedà.

Hi feren una llarga sentada, dient i exposant tot el que en sabien de la pandèmia, tant dels problemes com de les possibles solucions. L’aplec durà nou dies i nou nits, sense treva ni descans.

Vingudes de l’ara i del més enllà també, velles i experimentades com eren, repassaven altres plagues semblants, que hi havien hagut al llarg de la història. Analitzaven com havia anat, les solucions reixides i els fracassos. Coincidiren en les solucions de sempre, les del sentit comú, i que segurament serien les que es prendrien a nivell oficial i segons les autoritats mèdiques.

Si es tractava d’un virus encomanadís i incontrolat, calia tenir cura de totes les persones, les sanes i les delicades, i ni tampoc es podien descuidar dels animals, tant propers com els teníem. Evitar de totes totes, les aglomeracions en llocs tancats. Fer una alimentació ben natural i cuinada amb amor. Beure aigua i infusions sanitoses. Ser més que mai, curosos amb la higiene. Tot això ho deien les més joves, que tenien una orella o els seus ajudants infiltrats en el món real i ni tampoc perdien pistonada de les notícies. Però les dones de fum i aigua, velles com eren, avisaren que tot això, només acabava de començar i que seria llarg. En casos com aquests, deien, les conseqüències de tot plegat, mai les pots acabar de predir. Tenint en compte altres plagues, pestes o grips, s’havien de preparar no només per aturar la pandèmia, prevenir i curar, sinó com tractar-ne les seqüeles.

Van concloure que no podia ser que en aquesta lluita es perdés definitivament el vademècum de la saviesa popular transmesa de generació en generació. Els calia urgenment posar-se al dia ja que en aquest país i món de mones, gairebé s’havien perdut els origens i era gravíssim.

Arribades en aquest punt, feren un pla d’actuació. Prendrien les regnes dels seus pobles i de les seves llars.Vetllarien per la salut dels de casa i dels seus veïns, assistint-los quan calgués. Procurarien que ningú es sentís més sol del compte. Que com a mínim uns dos dies a la setmana es trobessin amb la colla per compartir tota mena de coneixements, sobretot els relacionats amb la vida. Recollir-los tot prenent-ne nota. Aprendre a conrear, recol·lectar, conservar i preparar els aliments, tan els nostres com els dels animals. Tot seguint les tradicions i els costums de cada poble, observant el cicle lunar, el pas del sol i la celístia, vetllant per l’abundor i la qualitat de l’aigua, estimant i respectant la terra.

La quitxalla, els gats i els gossos de cada veïnat també participarien  en aquestes tasques. Recuperarien l’autonomia i la responsabilitat perdudes des de ja fa massa temps.

No es podien oblidat de l’estudi tan necessari per a un bon creixement i per facilitar-lo, convingueren que una bona hora seria havent berenat. Organitzat en tallers d’aprenentatges pràctics o de lectura i d’estudi a les biblioteques. Ah, i per tenir els gats controlats aquest parell d’horetes, els ensenyarien a fer ganxet. Tenint en compte la gran afició que tenen a jugar amb la llana i els cabdells, aprendrien a manipular-la sense que els suposés un perill. Farien tota mena de gorres, bufandes, peücs, guants i mitenes, flassadetes i jerseis menuts.

Quan ja semblava tot ben clar i ben lligat, calia posar-ho tot a la pràctica com més aviat millor. Abans d’acomiadar-se decidiren que es trobarien una altra vegada en la propera lluna plena. En cas d’urgència les gralles les convocarien a aplec. 

I sense dir ni arreveure, les dones sàvies del Roc Verbal, entre xiscles i espinguets emprengueren el vol cap a casa seva. 

UN, TRES, CINC, SET: BRUIXA! II

Estirada sobre la tovallola s’oblidava del que l’havia portada fins allí. Es deixava acaronar pel sol del migdia, potent i enlluernador. Les gitanetes trefolaires dansaven en un no parar, cercant el nèctar florit del fenc. Quina mel no farien si fossin abelles, pensava.

Com si li haguessin llegit el pensament se li atansaren totes a la plegada.

 -Nosaltres també fem mel. La nostra mel meleta, mel zigena  et lliura dels maldecaps!.- Desenes de veuetes repetint la sonsònia. 

-Nosaltres també fem mel. La nostra mel meleta, mel zigena et lliura dels maldecaps!.-No paraven i la tenien ben atabalada.

Un nuvolot negre sortit del no res es posà davant del sol i les papallones correren a amagar-se entre l’herbei. Dos filets de fum  devallaven del núvol i en un duo d’espinguets repetien:

-Mentideres, sou metzineres! Mentideres, sou metzineres!

Els fumerols en tocar terra prengueren forma de dona. L’Aseret quedà bocabadada, no s’ho esperava ni s’ho creia. Eren les seves padrines, la Maria i la Margarida. Eren elles, oi tant que sí!

Sense dir res se li acostaren, l’agafaren de les mans, una per cada banda i s’enfilaren cel amunt, altra cop en forma de fumerola.

Tornà a passejar-se pels racons de la serra i pel llit de rius i torrenteres, pels forats dels moros, pels gorgs dolços i salats, lliscà pels salts d’aigua i es banyà a les fonts. El paisatge s’anava omplint  de gent que feinejava per les masies i els poblets. Hi havia una quietud estranya i inusual. Dones de fum com eren s’esmunyien per les escletxes de les cases i veien les famílies al voltant de les taules jugant o palplantades davant la tele. Les criatures amorrades als mòbils o als ordinadors. Distanciats els uns del altres, sense fer-se festes, amb la boca tapada. I encara  molts, tots sols tancats a l’habitació.

Diluïdes en un fum prim, seieren davant la tele de l’hostal i escoltaren les notícies del 324 en sessió continua, per prendre consciència de la magnitud de la tragèdia, segons la versió oficial de les autoritats sanitàries.

Vist el panorama, totes tres a la vegada i empeses per un resort misteriós, s’alçaren i sortiren  de la casa. A fora cercaren un indret prou amagat per  prendre forma humana. Parlaren del què acabaven de veure i d’escoltar i arribaren a la conclusió que era hora de trobar solucions. Calia tot l’enginy, saviesa i energia. Era hora de fer un aplec amb el gremi i començar a treballar.