A partir del 18 d'abril : De dilluns a dijous, de 5 a 7 de la tarda.
Degut a l'excepcionalitat dels temps que corren, és millor telefonar per confirmar-ho als telèfons del mateix Centre Cívic d'Olost : Espai Perot Rocaguinarda.
Un conte de la vora del foc.
A partir del 18 d'abril : De dilluns a dijous, de 5 a 7 de la tarda.
Degut a l'excepcionalitat dels temps que corren, és millor telefonar per confirmar-ho als telèfons del mateix Centre Cívic d'Olost : Espai Perot Rocaguinarda.
A Cal Cansdemesavall hi farien parada i fonda i ho aprofitarien per fer visita a la seva amiga Aseret. Però vet aquí que no la van trobar, ni a ella ni als Mixus. Van veure els amos de la casa feinejant a la piscina i que en veure-les deixaren les eines de qualsevol manera i entraren a casa corrents. Van sortir carregats de càmeres de fotografiar, prismàtics i mòbils. Només els va caldre estarrufar les ales, estirar el coll i posar-hi bé. Últimament allà on arribaven esdevenien l'objecte del desig, les reines del mambo, les vedets del whatssap i de l'instagram. Empaitades i observades a tots els racons del poble. L'expectació fou total i generalitzada. Ens havien sorpès amb el seu bategar d'ales damunt els nostres caps o amb el clapeig dels seus llargs becs i els observadors del cel lluçanenc havien vist l'esbart nombrós que s'apropava.
La Lluna a punt de fer el ple, va treure el cap per llevant i s'enlairà per damunt de les teulades i a l'alçada de Cal Cansdemesavall s'aturà. La cigonya de la branca més alta li preguntà:
-Lluna lluneta, no has pas vist l'Aseret?
-No, Cigonya blanca- li respongué la Lluna lluneta.
-Lluna lluneta, ens fa estrany no trobar-la a casa, no veure-la al seu terrat. Sempre ens espera quan estem de pas- explicava la cigonya.
-Ara que ho dius, sí que fa unes quantes llunes que no se la veu per enlloc, ni per casa ni trescant per camps, boscos ni per les basses fondes- digué la Lluna.
- Lluna lluneta, una bona amiga ens ha dit que aquests dies estàs de festa, que t'engalanes d'hivern, que ets de neu. Vols dir que l'Aseret no se't deixerà veure?- preguntava la cigonya.
-No ho sé Cigonya blanca. Sé que pel bosc de la Serra hi haurà una passejada nocturna per aprofitar la meva llum benèfica. Abans no se'n perdia cap ni una. Aquesta vegada però no ho sé, ja t'he dit que fa dies, mesos que no la veig.- confirmava la Lluna.
-Lluna lluneta, tu que voltes per tot el món i amb la teva llum il·lumines el racó més fosc, si la veus, dóna-li molts records. Digues-li , si us plau, que no trigui a tornar que Cal Cansdemesavall sense ella no és el mateix i que fins i tot els Mixus no ens han fet gens de cas, que ni s'han dignat a saludar-nos.- li pregava la cigonya.
-Cigonya blanca, si tu, volant cap el nord, la veus, ja m'ho faràs saber. La Busaroca i la Garsa garseta ens fan de missatgeres perquè hi ha tota una colla de gats que l'esperen amb candeletes. Bona nit cigonya i companyia. Que tingueu molt bon viatge!.- s'acomiadava la Lluna lluneta.
-Bona nit, Lluna lluneta ! Ja hi pots comptar. Moltes gràcies i a reveure.
L'endemà al migdia, quan la boira es va aixecar, les cigonyes van emprendre volada cap al nord.
S'acaben aquests diàlegs de confinament sense saber res de res de l'Aseret, amb l'esperança de saber-ne alguna cosa aviat. La seva colla d'amigues la busquen a per tot i no han deixat de donar-ne veus. Però, no era a dins l'armari?
- CHI LO SA?
-Fes-me moixaines, Babidí- diu en Sac amb el seu miol més fi.
-Ara jo, Sacarró. Després me'n fas tu, d'acord?- li contesta en Babi.
-No passis ànsia, que em ve molt de gust. Saps que ja en tenia ganes?- tot preguntant un mininu.
-I, doncs?- que demana l'altre.
-Enyorava poder estar tranquil al sofà, ben juntets i sense que em fes mal res- li respon el Sac.
-Ah, i tant! Jo també he trobat a faltar a més a més, les corredisses i jocs per tota la casa. Hem passat molt mala temporada. Oh, i quan et vaig enyorar de debò, fou quan vas ser a la clínica. Et vaig ben perdre i no entenia què et passava ni perquè se t'havien endut- fa en Babidí.
-Jo encara ho entenia menys i no saps la por que vaig passar. No coneixia ningú i quan em vaig despertar tot grogui, em pensava que somiava. Però no, no estava pas sol, hi havia altres gats i fins i tot algun gos. Sort que estàvem tancats en gàbies i, pel què sembla, els altres tampoc les tenien totes. Hi havia un gosset que no va parar de bordar, diria que estava ben escagarrinat. Els altres, qui més qui menys callava i s'ho mirava. Allò era una clínica veterinària i ens hi havien dut per curar-nos. L'endemà , per sort, em vàreu venir a buscar. Quin descans i quina alegria!- explicava el Sac.
- Sí, estaves molt content de tornar a ser a casa. Aleshores et vas haver de curar i la convalescència va ser llarga. No volies que m'acostés i a més portaves aquella campana empipadora. Impossible fer-te festes- es queixava el Babi.
-Sí, digues-m'ho a mi! Xocava per tot arreu. Tenia picor a la cama i no m'hi podia arribar. La campana va ser un veritable maldecap per menjar, per beure, per rescar-me, per llepar-me!- tot queixant-se el Sac- Sort que quan em van treure els punts es va acabar el suplici.
-Saps, Sacarró? Ets un gat de tres potes. Oh! I potser ets el gat de la dita que diu "Buscar tres peus al gat". Mira, ja pots córrer a amagar-te que jo t'empaito i quan et trobi comptaré si tens tres peus- proposa en Babidí amb ganes de jugar.
-D'acord, Babidinet! Però abans deixa que et faci una pregunta. Tu en saps res de l'Aseret de Perafita?
-Ui, no! Mira que ens hagués anat bé tenir-la per aquí. Segur que amb alguna recepta màgica ens hagués estalviat aquest patiment- diu en Babi.
- No saps com l'enyoro i és que fa tant temps que s'ha perdut! - diu el Sac i joganer exclama- Va Babi, compta fins a 10 i ja em pots buscar!
Continuarà
.La foto dels gats és de Marcel Chacón.
A Cal Cansdemesavall ja els cuiden ja. Pinso del bo i ben barrejat, dos cops al dia i si insisteixen amb els seus marrameus més dolços potser berenaran i tot. Els deixen fer migdiada matinal i de tarda al llit i s'han fet amos del sofà i la butaca.
Si això dura massa, ja no sabran que és caçar un ocell i poden acabar fent-se reporters del National Geographic o Naturalistes del Lluçanès. Heu vist una cosa més estranya? I tot perquè des de l'última nevada, cada dia, posen engrunes de pa sec a la taula del terrat i és un festival d'ocellics. Oh! I amb el pas que anem s'estan fent amos del terrat. L'Aquil·les i l'Ulisses, confinats a dins, s'ho miren tot llepant-se els bigotis i movent la cua amb delectança. Miols i mirades de sortir, però ca..no hi ha manera. Condicionats per l'horari dels ocells.
Quin observatori d'ocells han muntat al menjador! La càmera amb els tres peus a punt per enxampar-los en acció. Apa, a observar-los i a veure-los-hi totes les gràcies i costums. Quina tortura! Es queixen. No vols caldo, tres tasses!
Pensen que cal tenir paciència, que ja vindran temps millors. Quan arribi el bon temps ja no caldrà posar-los pa sec, ni granes ni cacauets. Que tindran tot el terrat per ells sols i que faran fora aquests okupes descarats.
-Enyoro l'Aseret.- fa l'Aquil·les.-Ella ens en deixaria caçar-ne algun. Ara que no hi és , vénen tots els ocells que no pot veure ni en pintura. Com s'aprofiten!
-Oh, sí!.- afegeix l'Ulisses.-He comptat sis mallerengues carboneres, dues de blaves, un pit-roig, un pardal i un pica-soques blau.
-I mira que ens ben veuen i no ens tenen gens de por. Mecàtxim l'olla! A veure si per ventilar el menjador deixen la porta oberta d'una vegada.- diu l'Aquil·les.- Aquests ocells no tenen vergonya.
-Sí, ja ho diuen : De fora vingueren i de casa ens tragueren. Ja fa dies que tinc la mosca al nas. Si això dura massa haurem de telefonar la Protectora d'Animals.- protesta l'Ulisses.
-Per què Ulisses?.- pregunta l'Aquil·les.
- No em diràs que no és una tortura, tenir uns felins caçadors com nosaltres, a l'observatori dels ocells i sense poder-hi ni jugar ni cruspir-nos-los.- contesta l'Ulisses.
-Gat! No serà tant! Ni que passessis gana. I, n'estàs tip de veure ocells per les picees del jardí. A més , no sé que dirien les orenetes si ens cruspíem les seves parentes.- corregeix l'Aquil·les.
-Ai, ai! tant temps tancat, enyorat i avorrit, ja no ho soporto. Aquest hivern és farà molt llarg. Punyeta!.-es queixa l'Ulisses.
-Paciència, Lisses! .- el consola l'Aquil·les.- A més per què et vols menjar un ocell, tu? Ai uix, les plomes! És més bo el pernil dolç i , les olives negres , quina aroma, oi?
-Potser tens raó Quil·les. Fa temps que l'Aseret no ens atia contra els ocellets. Anys i potser panys i tot. Em sembla que cada vegada té menys mala bava. I, què deu fer ara? On para?
Continuarà
L'Aquil·les i l'Ulisses no són els únics que estan preocupats per l'Aseret, ja en podeu estar ben segurs. La Helen de Cal Racó, en Babi i el Sacarró de Prats, la Miss Tanguets, el Serè, la Mixaua, que ens va deixar no fa gaire, el Ratlletes o l'Intrús, com l'anomena en Marià, el Sim i el Sam, les Carei que són bessones, la Mitjons i en Blanquet i el Rosset i....i...els gats del veïnat i de Perafita, l'enyoren d'allò més.
L'Aquil·les i l'Ulisses fins i tot escolten les notícies cada dia i quan surten al terrat parlen amb la Garsa garseta que vola per aquí i per allà , per veure que en sap de tot plegat. I en les nits de Lluna plena fan un aplec amb la colla del barri de dalt al parc de Can Riera. Les nits de Lluna nova es troben amb els del carrer del Tint a la Font Nova. Amb la colla del carrer se'ls sent a discutir dia si dia també. Realment és ben bé un orgue de gats, tots diuen, tots saben, que això és mentida , que no que és veritat . Més de quatre vegades acaba malament, sinó a esgarrapades o a mossegades, amb el veïnat esvalotat .
Quan tot torna a la calma i reflexionen tots plegats ja veuen que és qüestió de paciència i que ja els ho va dir l'Aseret en aquella carta del mes d'abril que estava enfeinada i que s'havia de cuidar perquè ja tenia una edat. Les notícies no saben si creure-se-les perquè ahir van dir que ja havien trobat la vacuna més bona, avui diuen que encara n'hi ha una altra de millor i demà ens diran que encara haurem d'esperar. Els nostres amics acaben cada trobada dient que s'alegren de ser gats i que de moment, pel que sembla, aquest virus no els afecta. Que a ells per sort no els confinen ni a les deu els fan ser a casa. I abans del comiat de marrameus es comprometen que el primer que tingui notícies de l'Aseret, ho farà saber als altres. La Garsa garseta farà de missatgera de dia i la Busaroca de nit.
Continuarà