BEN MIRAT, L'ASERET ON PARA?

 

Diuen que la van veure explicant contes pel Berguedà.

PER SANT JORDI, VINE A COMPARTIR LECTURES

 

UN, TRES, CINC, SET: BRUIXA! IV

 

L’Aseret era aprenenta i com a tal havia de seguir les seves padrines, més ben dit, en aquest cas, moment i circumstància, a la iaia Maria. La raó era ben justificada, era la terra dels seus pares, casa seva. Essent de pagès com era, la feina estava assegurada i el territori era prou ampli i, encara que veïna del Cap del Pla, es coneixia la Serra i els topans d’Odèn des del dia que va començar a festejar amb en Sidret. Per això, de totes tres, portaria la veu cantant.

Abans però, es posaren a revisar les feines que calia fer i redactar el calendari. Eren les tasques que de sempre i des de temps immemorial, els havien estat adjudicades : la cura de la casa, el bestiar i l’hort. L’Aseret les seguiria, les observaria i prendria apunts com una bona col·legiala. Els treballs que requerien força o agilitat li tocarien a ella. Li feren prometre que no intervindria en res si no se li demanava expressament ni que tampoc qüestionaria res del que veiés fer, encara que li semblés estrany, inversemblant o una rucada. Era la condició sine qua non d’aprenenta. Com que s’havia de responsabilitzar i fer de mestra d’alguna activitat i es va oferir per fer classes de ganxet als gats del Call i rodalies, un parell d’horetes cada dia.

De dia o de nit, segons s’escaigués o convingués, l’Aseret seguia la iaia Maria i l’àvia Margarida en el seu tarannà rutinari. Ara de dona que feineja i atén casa i família o que es troba amb les amigues per xerrar o per anar a plantar trumfes o a recollir herbes. Un moment del dia, però, s’escapaven totes tres en forma de fumerola cap a les coves de Canalda i amb les dones de fum i d’aigua de l’indret s’explicaven les novetats i feien conjurs màgics. Era en un vist i no vist, temps d’omplir-se la cinglera de boirina i esvanir-se en un buf.

Quan era el bon temps, quan toca plantar l’hort fins que es fa la collita, s’escapaven a les fonts i als rierols que saltironejaven per marges i roquissars. S’aplegaven als gorgs amagats i es transformaven en les dones d’aigua més boniques i enciseres que us pogueu imaginar. Feien la bugada i cantaven sense parar. Si algú les sentia no podia resistir-se a la veu dolça i melodiosa que semblava cridar-lo. No volgueu saber què deien, el seu llenguatge era incomprensible, àntic i èlfic. A la Font del Balç hi rentaven la robeta teixida pels gats. Tres rentades mentre entonaven salmòdies de salut i bona sort. Un cop estesa pels vessants assolellats, ballaven i ballaven en una dansa exòtica i tan ràpida que en un clucar i obrir d’ulls, desapareixien i senties un cop de vent desfermat que deixava la roba seca i plegada.

L’Aseret prenia apunts i en el seu diari de dona de fum i d’aigua escrivia el què aprenia i el què sentia. Estirada al llit i abans d’adormir-se pensava en els seus Mixus, els enyorava, però estava tan enfeinada que no veia la manera de tornar a casa.

I vet aquí que arribà la nit de Sant Joan i les dones sàvies del Roc Verbal, en un moment de la nit, feien cap al Pedraforca perquè a l’enforcadura hi havia l’aplec de muntanya més fantàstic i nombrós. Reunit tot l’estol màgic feien el ritual del solstici tot esperant l’astre del dia per fer el primer bany de sol. Retornaven cap a casa a recollir les herbes santjoanenques. Feta la collita anaven a banyar-se a les fonts on, com cada any, es trobaven amb les fades i follets del veïnat. Compartien danses, cançons i xafarderies. A l’hora soleia els marges de la serra i els racons més frescals s’omplien de puntets lluminosos  talment cuques de llum escampades. La família més màgica de la serra feia la migdiada i l’Aseret, aprofitant l’avinentesa i la tarda més llarga de l’any, avisà les padrines i emprengué el vol cap el sud-est. 

A Perafita falta gent, era hora d’anar a veure el Mixus.

UN, TRES, CINC, SET: BRUIXA! III

 I a la plegada i amb un xiscle semblant al de l’àliga, s’envolaren tal qual i sense transformar-se cap al Roc Verbal en els Prats de Bacies.

Les gralles eixiren dels Forats del Moros i tot prenent les quatre direccions cardinals, cridaren a assemblea urgent. Ni temps de dir Jesús, que s’aplegaren les dones sàvies de Tuixent i Lavansa, de Cambrils i d’Alinyà, de la Cerdanya i l’Alt Urgell, fins i tot, les de la Noguera i la Segarra, de Busa i de la Vall de Lord. Un xic més tard les del Berguedà.

Hi feren una llarga sentada, dient i exposant tot el que en sabien de la pandèmia, tant dels problemes com de les possibles solucions. L’aplec durà nou dies i nou nits, sense treva ni descans.

Vingudes de l’ara i del més enllà també, velles i experimentades com eren, repassaven altres plagues semblants, que hi havien hagut al llarg de la història. Analitzaven com havia anat, les solucions reixides i els fracassos. Coincidiren en les solucions de sempre, les del sentit comú, i que segurament serien les que es prendrien a nivell oficial i segons les autoritats mèdiques.

Si es tractava d’un virus encomanadís i incontrolat, calia tenir cura de totes les persones, les sanes i les delicades, i ni tampoc es podien descuidar dels animals, tant propers com els teníem. Evitar de totes totes, les aglomeracions en llocs tancats. Fer una alimentació ben natural i cuinada amb amor. Beure aigua i infusions sanitoses. Ser més que mai, curosos amb la higiene. Tot això ho deien les més joves, que tenien una orella o els seus ajudants infiltrats en el món real i ni tampoc perdien pistonada de les notícies. Però les dones de fum i aigua, velles com eren, avisaren que tot això, només acabava de començar i que seria llarg. En casos com aquests, deien, les conseqüències de tot plegat, mai les pots acabar de predir. Tenint en compte altres plagues, pestes o grips, s’havien de preparar no només per aturar la pandèmia, prevenir i curar, sinó com tractar-ne les seqüeles.

Van concloure que no podia ser que en aquesta lluita es perdés definitivament el vademècum de la saviesa popular transmesa de generació en generació. Els calia urgenment posar-se al dia ja que en aquest país i món de mones, gairebé s’havien perdut els origens i era gravíssim.

Arribades en aquest punt, feren un pla d’actuació. Prendrien les regnes dels seus pobles i de les seves llars.Vetllarien per la salut dels de casa i dels seus veïns, assistint-los quan calgués. Procurarien que ningú es sentís més sol del compte. Que com a mínim uns dos dies a la setmana es trobessin amb la colla per compartir tota mena de coneixements, sobretot els relacionats amb la vida. Recollir-los tot prenent-ne nota. Aprendre a conrear, recol·lectar, conservar i preparar els aliments, tan els nostres com els dels animals. Tot seguint les tradicions i els costums de cada poble, observant el cicle lunar, el pas del sol i la celístia, vetllant per l’abundor i la qualitat de l’aigua, estimant i respectant la terra.

La quitxalla, els gats i els gossos de cada veïnat també participarien  en aquestes tasques. Recuperarien l’autonomia i la responsabilitat perdudes des de ja fa massa temps.

No es podien oblidat de l’estudi tan necessari per a un bon creixement i per facilitar-lo, convingueren que una bona hora seria havent berenat. Organitzat en tallers d’aprenentatges pràctics o de lectura i d’estudi a les biblioteques. Ah, i per tenir els gats controlats aquest parell d’horetes, els ensenyarien a fer ganxet. Tenint en compte la gran afició que tenen a jugar amb la llana i els cabdells, aprendrien a manipular-la sense que els suposés un perill. Farien tota mena de gorres, bufandes, peücs, guants i mitenes, flassadetes i jerseis menuts.

Quan ja semblava tot ben clar i ben lligat, calia posar-ho tot a la pràctica com més aviat millor. Abans d’acomiadar-se decidiren que es trobarien una altra vegada en la propera lluna plena. En cas d’urgència les gralles les convocarien a aplec. 

I sense dir ni arreveure, les dones sàvies del Roc Verbal, entre xiscles i espinguets emprengueren el vol cap a casa seva. 

UN, TRES, CINC, SET: BRUIXA! II

Estirada sobre la tovallola s’oblidava del que l’havia portada fins allí. Es deixava acaronar pel sol del migdia, potent i enlluernador. Les gitanetes trefolaires dansaven en un no parar, cercant el nèctar florit del fenc. Quina mel no farien si fossin abelles, pensava.

Com si li haguessin llegit el pensament se li atansaren totes a la plegada.

 -Nosaltres també fem mel. La nostra mel meleta, mel zigena  et lliura dels maldecaps!.- Desenes de veuetes repetint la sonsònia. 

-Nosaltres també fem mel. La nostra mel meleta, mel zigena et lliura dels maldecaps!.-No paraven i la tenien ben atabalada.

Un nuvolot negre sortit del no res es posà davant del sol i les papallones correren a amagar-se entre l’herbei. Dos filets de fum  devallaven del núvol i en un duo d’espinguets repetien:

-Mentideres, sou metzineres! Mentideres, sou metzineres!

Els fumerols en tocar terra prengueren forma de dona. L’Aseret quedà bocabadada, no s’ho esperava ni s’ho creia. Eren les seves padrines, la Maria i la Margarida. Eren elles, oi tant que sí!

Sense dir res se li acostaren, l’agafaren de les mans, una per cada banda i s’enfilaren cel amunt, altra cop en forma de fumerola.

Tornà a passejar-se pels racons de la serra i pel llit de rius i torrenteres, pels forats dels moros, pels gorgs dolços i salats, lliscà pels salts d’aigua i es banyà a les fonts. El paisatge s’anava omplint  de gent que feinejava per les masies i els poblets. Hi havia una quietud estranya i inusual. Dones de fum com eren s’esmunyien per les escletxes de les cases i veien les famílies al voltant de les taules jugant o palplantades davant la tele. Les criatures amorrades als mòbils o als ordinadors. Distanciats els uns del altres, sense fer-se festes, amb la boca tapada. I encara  molts, tots sols tancats a l’habitació.

Diluïdes en un fum prim, seieren davant la tele de l’hostal i escoltaren les notícies del 324 en sessió continua, per prendre consciència de la magnitud de la tragèdia, segons la versió oficial de les autoritats sanitàries.

Vist el panorama, totes tres a la vegada i empeses per un resort misteriós, s’alçaren i sortiren  de la casa. A fora cercaren un indret prou amagat per  prendre forma humana. Parlaren del què acabaven de veure i d’escoltar i arribaren a la conclusió que era hora de trobar solucions. Calia tot l’enginy, saviesa i energia. Era hora de fer un aplec amb el gremi i començar a treballar.

UN, TRES, CINC, SET: BRUIXA! I

 Mentrestant a Perafita, tothom pendent de notícies de l’Aseret, dos anys perduda  i vet aquí que un bon dia, quan menys s’ho esperaven : un vídeo. Pel blog de La Bruixa de Perafita, un vídeo amb el títol : Sóc aquí!. Com una endevinalla, sense cap més paraula i ja ens tens a tots fent càbales d’on podria ser. Ah! I per descomptat, que els Mixus contentíssims, però sense acabar-s’ho de creure.

I el vídeo? On l’havia gravat? El paisatge era espectacular en un dia fantàstic i lluminós a la muntanya. Després de molt parlar-ne amb experts muntanyencs i coneixedors del país, vam deduir que era el Mirador de Serra-seca prop de Cambrils en el terme d’Odèn al Solsonès. De fet era lluny, però no tant com per passar-se dos anys sense donar senyals de vida. Es vol barra!

Ah, però això no és tot! Uns veïns de Perafita anaven a llançar les deixalles al Parc de les Margaridoies. Carregats amb bosses de diferents colors, discutien on ho havien de llançar. Que si al contenidor blau, que si al verd, que no, a la deixalleria…Sempre amb dubtes.Caram que n’és de difícil reciclar i fer-ho bé! Va, saps què? És igual, en el blau. Cap al blau i va que xuta!

D’un bot i des de dalt d’una morera del parc, saltà l’Aseret. Es plantà al seu davant, els feu quatre crits i un sermò de com s’havia de reciclar bé. Però no hi havia un gat dalt de la morera? Tu l’havies vist? Els veïns remugaven en veu baixa. Renoi, quin gènit! No gosaven dir ni piu. N’havien sentit parlar però, desconfiats com eren, creien que era una llegenda urbana.

Esporuguits i resignats van fer la tria molt ben feta i el reciclatge també.

Després de la tempesta va venir la calma i la nostra bruixa fins i tot es va disculpar. Els va demanar que no li ho tinguessin en compte perquè portava una enrabiada molt gran a sobre, després de dos anys fora de casa. Oh, i encara no s’havia acabat, reblava. Lluny dels seus Mixus estimats, que eren la seva veritable família.

- I que ara ves - continuava - per la punyeta d’un virus estrany  que no es deixa doblegar, els que ens dediquem a les ciències clares o fosques, anem de corcoll. Perquè no us penséssiu que sóc de vacances amb l’Imserso, no. M’he vist cridada, més ben dit, menada pels esperits de les meves iaies cap a la terra dels meus avantpassats. I, apa! A voltar amb elles i les altres padrines. Lliçons i més lliçons de màgia ancestral. Que m’agrada, oi tant! No us ho negaré pas. Però renoi, i els meus Mixus què? De veritat, ser bruixa no és cap moma. De fet, estic aquí d’incògnit, he fet una escapadeta. Vaig fins a saludar els Mixus i m’entorno volant a Odèn i a la Ribera Salada. Ja vaig de tard, perquè cada dia havent berenat, ensenyo a fer ganxet als gats del Call. Ves tu! Curiós, oi?

Ja us ho explicaré un altre dia.

Au revoir!

UN, TRES, CINC, SET: BRUIXA!

 Sí sí, menys mala bava!

Des del març del 2020, intentant sortir de l’armari que l’Aseret viu en una realitat paral·lela, o això es pensa. Realment no sap res en ferm. Fora de casa i del seu petit món conegut, es troba perduda i no és estrany, no. 

Tornava del seu viatge pel món dels llibres, dels seus llibres, i després d’haver vist l’Anna Franck a la casa del darrera escrivint el seu diari, ja volia ser a casa. Recordant el blau maragda del llac de Garda, necessitava gaudir dels cels fantàstics del Lluçanès. A punt de sortir  de l’armari màgic, un SOS la va alertar.

-Pandèmia per Coronavirus! Pandèmia per Coronavirus! - pel Canal Bruixa li arribava aquest clam insistent.

Va recular i prengué seient entre els jerseis. Menairona com era no es fixà en la tovallola blanca de fil amb serrell i unes inicials brodades, MM. Tot just aposentada aixecà el vol com la catifa més màgica. Sortí de l’armari en fumerola blanca per forat del pany. S’envolà cap el nord-oest. Sobrevolà Lluçà i la Quart , on va prendre direcció cap a les cingleres de Capolat i de Busa fins al Cap del Pla de Sant Llorenç dels Piteus. El fum es transformà en gotetes minúscules, que en un nuvolet juganer s’esplaià per la Roca de Canalda i la Serra d’Odèn. Es passejà delerós pels marges de la Ribera Salada, perfumant-se amb els matolls més olorosos, banyant-se en els gorgs més amagats i prenent de l’aigua cristal·lina, aquell punt de salabror.

Cansada de recórrer carenes i coves, cingles i masies, plogué en pluja fina sobre la prada, a redós del Call d’Odèn. Era una volior de zigenes en les trèfoles que enamorava.  Després del viatge li vingué de gust fer una parada. 

La menairona s’havia convertit en una dona. L’Aseret prengué el sol sobre l’herba, estirada sobre una tovallola blanca de fil amb serrell i unes inicials  brodades, MM.