La Bruixa de Perafita
Un conte de la vora del foc.
dilluns, 9 d’octubre del 2023
4a TROBADA D'ESCRIPTORS, IL·LUSTRADORS, LLETRAFERITS I AMANTS DELS LLIBRES.
dimecres, 19 de juliol del 2023
PER LA CALORADA :
Amb motiu de la calorada d'aquests dies i amb l'afegitó de motius de salut, hem de posposar la 4a Trobada d'Escriptors, Il·lustradors, Lletraferits i Amants dels Llibres. Esperem poder-la fer a la tardor.
dijous, 13 de juliol del 2023
I A PERAFITA QUÈ HI HA EL DIVENDRES 21 DE JULIOL?
divendres, 2 de juny del 2023
BEN MIRAT, L'ASERET ON PARA?
dissabte, 22 d’abril del 2023
PER SANT JORDI, VINE A COMPARTIR LECTURES
dilluns, 18 de juliol del 2022
UN, TRES, CINC, SET: BRUIXA! IV
L’Aseret era aprenenta i com a tal havia de seguir les seves padrines, més ben dit, en aquest cas, moment i circumstància, a la iaia Maria. La raó era ben justificada, era la terra dels seus pares, casa seva. Essent de pagès com era, la feina estava assegurada i el territori era prou ampli i, encara que veïna del Cap del Pla, es coneixia la Serra i els topans d’Odèn des del dia que va començar a festejar amb en Sidret. Per això, de totes tres, portaria la veu cantant.
Abans però, es posaren a revisar les feines que calia fer i redactar el calendari. Eren les tasques que de sempre i des de temps immemorial, els havien estat adjudicades : la cura de la casa, el bestiar i l’hort. L’Aseret les seguiria, les observaria i prendria apunts com una bona col·legiala. Els treballs que requerien força o agilitat li tocarien a ella. Li feren prometre que no intervindria en res si no se li demanava expressament ni que tampoc qüestionaria res del que veiés fer, encara que li semblés estrany, inversemblant o una rucada. Era la condició sine qua non d’aprenenta. Com que s’havia de responsabilitzar i fer de mestra d’alguna activitat i es va oferir per fer classes de ganxet als gats del Call i rodalies, un parell d’horetes cada dia.
De dia o de nit, segons s’escaigués o convingués, l’Aseret seguia la iaia Maria i l’àvia Margarida en el seu tarannà rutinari. Ara de dona que feineja i atén casa i família o que es troba amb les amigues per xerrar o per anar a plantar trumfes o a recollir herbes. Un moment del dia, però, s’escapaven totes tres en forma de fumerola cap a les coves de Canalda i amb les dones de fum i d’aigua de l’indret s’explicaven les novetats i feien conjurs màgics. Era en un vist i no vist, temps d’omplir-se la cinglera de boirina i esvanir-se en un buf.
Quan era el bon temps, quan toca plantar l’hort fins que es fa la collita, s’escapaven a les fonts i als rierols que saltironejaven per marges i roquissars. S’aplegaven als gorgs amagats i es transformaven en les dones d’aigua més boniques i enciseres que us pogueu imaginar. Feien la bugada i cantaven sense parar. Si algú les sentia no podia resistir-se a la veu dolça i melodiosa que semblava cridar-lo. No volgueu saber què deien, el seu llenguatge era incomprensible, àntic i èlfic. A la Font del Balç hi rentaven la robeta teixida pels gats. Tres rentades mentre entonaven salmòdies de salut i bona sort. Un cop estesa pels vessants assolellats, ballaven i ballaven en una dansa exòtica i tan ràpida que en un clucar i obrir d’ulls, desapareixien i senties un cop de vent desfermat que deixava la roba seca i plegada.
L’Aseret prenia apunts i en el seu diari de dona de fum i d’aigua escrivia el què aprenia i el què sentia. Estirada al llit i abans d’adormir-se pensava en els seus Mixus, els enyorava, però estava tan enfeinada que no veia la manera de tornar a casa.
I vet aquí que arribà la nit de Sant Joan i les dones sàvies del Roc Verbal, en un moment de la nit, feien cap al Pedraforca perquè a l’enforcadura hi havia l’aplec de muntanya més fantàstic i nombrós. Reunit tot l’estol màgic feien el ritual del solstici tot esperant l’astre del dia per fer el primer bany de sol. Retornaven cap a casa a recollir les herbes santjoanenques. Feta la collita anaven a banyar-se a les fonts on, com cada any, es trobaven amb les fades i follets del veïnat. Compartien danses, cançons i xafarderies. A l’hora soleia els marges de la serra i els racons més frescals s’omplien de puntets lluminosos talment cuques de llum escampades. La família més màgica de la serra feia la migdiada i l’Aseret, aprofitant l’avinentesa i la tarda més llarga de l’any, avisà les padrines i emprengué el vol cap el sud-est.
A Perafita falta gent, era hora d’anar a veure el Mixus.
diumenge, 10 de juliol del 2022
UN, TRES, CINC, SET: BRUIXA! III
I a la plegada i amb un xiscle semblant al de l’àliga, s’envolaren tal qual i sense transformar-se cap al Roc Verbal en els Prats de Bacies.
Les gralles eixiren dels Forats del Moros i tot prenent les quatre direccions cardinals, cridaren a assemblea urgent. Ni temps de dir Jesús, que s’aplegaren les dones sàvies de Tuixent i Lavansa, de Cambrils i d’Alinyà, de la Cerdanya i l’Alt Urgell, fins i tot, les de la Noguera i la Segarra, de Busa i de la Vall de Lord. Un xic més tard les del Berguedà.
Hi feren una llarga sentada, dient i exposant tot el que en sabien de la pandèmia, tant dels problemes com de les possibles solucions. L’aplec durà nou dies i nou nits, sense treva ni descans.
Vingudes de l’ara i del més enllà també, velles i experimentades com eren, repassaven altres plagues semblants, que hi havien hagut al llarg de la història. Analitzaven com havia anat, les solucions reixides i els fracassos. Coincidiren en les solucions de sempre, les del sentit comú, i que segurament serien les que es prendrien a nivell oficial i segons les autoritats mèdiques.
Si es tractava d’un virus encomanadís i incontrolat, calia tenir cura de totes les persones, les sanes i les delicades, i ni tampoc es podien descuidar dels animals, tant propers com els teníem. Evitar de totes totes, les aglomeracions en llocs tancats. Fer una alimentació ben natural i cuinada amb amor. Beure aigua i infusions sanitoses. Ser més que mai, curosos amb la higiene. Tot això ho deien les més joves, que tenien una orella o els seus ajudants infiltrats en el món real i ni tampoc perdien pistonada de les notícies. Però les dones de fum i aigua, velles com eren, avisaren que tot això, només acabava de començar i que seria llarg. En casos com aquests, deien, les conseqüències de tot plegat, mai les pots acabar de predir. Tenint en compte altres plagues, pestes o grips, s’havien de preparar no només per aturar la pandèmia, prevenir i curar, sinó com tractar-ne les seqüeles.
Van concloure que no podia ser que en aquesta lluita es perdés definitivament el vademècum de la saviesa popular transmesa de generació en generació. Els calia urgenment posar-se al dia ja que en aquest país i món de mones, gairebé s’havien perdut els origens i era gravíssim.
Arribades en aquest punt, feren un pla d’actuació. Prendrien les regnes dels seus pobles i de les seves llars.Vetllarien per la salut dels de casa i dels seus veïns, assistint-los quan calgués. Procurarien que ningú es sentís més sol del compte. Que com a mínim uns dos dies a la setmana es trobessin amb la colla per compartir tota mena de coneixements, sobretot els relacionats amb la vida. Recollir-los tot prenent-ne nota. Aprendre a conrear, recol·lectar, conservar i preparar els aliments, tan els nostres com els dels animals. Tot seguint les tradicions i els costums de cada poble, observant el cicle lunar, el pas del sol i la celístia, vetllant per l’abundor i la qualitat de l’aigua, estimant i respectant la terra.
La quitxalla, els gats i els gossos de cada veïnat també participarien en aquestes tasques. Recuperarien l’autonomia i la responsabilitat perdudes des de ja fa massa temps.
No es podien oblidat de l’estudi tan necessari per a un bon creixement i per facilitar-lo, convingueren que una bona hora seria havent berenat. Organitzat en tallers d’aprenentatges pràctics o de lectura i d’estudi a les biblioteques. Ah, i per tenir els gats controlats aquest parell d’horetes, els ensenyarien a fer ganxet. Tenint en compte la gran afició que tenen a jugar amb la llana i els cabdells, aprendrien a manipular-la sense que els suposés un perill. Farien tota mena de gorres, bufandes, peücs, guants i mitenes, flassadetes i jerseis menuts.
Quan ja semblava tot ben clar i ben lligat, calia posar-ho tot a la pràctica com més aviat millor. Abans d’acomiadar-se decidiren que es trobarien una altra vegada en la propera lluna plena. En cas d’urgència les gralles les convocarien a aplec.
I sense dir ni arreveure, les dones sàvies del Roc Verbal, entre xiscles i espinguets emprengueren el vol cap a casa seva.