L'ART D'IL·LUSTRAR CONTES : LA BRUIXA DE PERAFITA

 

Exposició al Centre Cívic d'Olost : Espai Perot Rocaguinarda. 

A partir del 18 d'abril : De dilluns a dijous, de 5 a 7 de la tarda.

Degut a l'excepcionalitat dels temps que corren, és millor telefonar per confirmar-ho als telèfons del mateix Centre Cívic d'Olost : Espai Perot Rocaguinarda.

EL MIXUS DAVANT L'ARMARI I AMB LES MALETES A PUNT?

 

Els Mixus davant de l'armari i amb les maletes a punt? I doncs, quina una se'n prepara?

Cansats d'esperar l'Aseret més d'un any, estan disposats a emprendre una aventura pels móns secrets dels armaris? Vaja enigma!

En aquests moments no podem dir-ne res, ni sabem les seves intencions. Caldrà esperar.

El que si podem anunciar és que per Sant Jordi, ja tindrem un nou conte de fil i canya de La Bruixa de Perafita. El volum 6 : -I l'Aseret: Diàlegs de confinament. I si no hi ha cap entrebanc i podem celebrar la Diada a l'aire lliure, ens trobareu a la Plaça de Sant Antoni de Perafita, el dijous 23 d'abril. No serem sols, hi haurà com sempre la colla de l'Associació de Famílies de l'Escola Heurom de Perafita. També escriptors i amants dels llibres que ens vulguin acompanyar. Més endavant  podrem veure el programa.

I L'ASERET? IV

 

Les cigonyes van arribar a mitja tarda i van prendre posició de les branques més altes de picees, cedres, avets, xiprers i de la talaia magnífica del campanar. Feien camí cap al nord tot retornant a la casa d'estiu. Al Lluçanès hi són de pas. Feia quinze dies que eren a Olost i ara farien nit a Perafita.

A Cal Cansdemesavall hi farien parada i fonda i ho aprofitarien per fer visita a la seva amiga Aseret. Però vet aquí que no la van trobar, ni a ella ni als Mixus. Van veure els amos de la casa feinejant a la piscina i que en veure-les deixaren les eines de qualsevol manera i entraren a casa corrents. Van sortir carregats de càmeres de fotografiar, prismàtics i mòbils. Només els va caldre estarrufar les ales, estirar el coll i posar-hi bé. Últimament allà on arribaven  esdevenien l'objecte del desig, les reines del mambo, les vedets del whatssap i de l'instagram. Empaitades i observades a tots els racons del poble. L'expectació fou total i generalitzada. Ens havien sorpès amb el seu bategar d'ales damunt els nostres caps o amb el clapeig dels seus llargs becs i els observadors del cel lluçanenc havien vist l'esbart  nombrós que s'apropava.

La Lluna a punt de fer el ple, va treure el cap per llevant i s'enlairà per damunt de les teulades i a l'alçada de Cal Cansdemesavall s'aturà. La cigonya de la branca més alta li preguntà:

-Lluna lluneta, no has pas vist l'Aseret?

-No, Cigonya blanca- li respongué la Lluna lluneta.

-Lluna lluneta, ens fa estrany no trobar-la a casa, no veure-la al seu terrat. Sempre ens espera quan estem de pas- explicava la cigonya.

-Ara que ho dius, sí que fa unes quantes llunes que no se la veu per enlloc, ni per casa ni trescant per camps, boscos ni per les basses fondes- digué la Lluna.

- Lluna lluneta, una bona amiga ens ha dit que aquests dies estàs de festa, que t'engalanes d'hivern, que ets de neu. Vols dir que l'Aseret no se't deixerà veure?- preguntava la cigonya.

-No ho sé Cigonya blanca. Sé que pel bosc de la Serra hi haurà una  passejada nocturna per aprofitar la meva llum benèfica. Abans no se'n perdia cap ni una. Aquesta vegada però no ho sé, ja t'he dit que fa dies, mesos que no la veig.- confirmava la Lluna.

-Lluna lluneta, tu que voltes per tot el món i amb la teva llum il·lumines el racó més fosc, si la veus, dóna-li molts records. Digues-li , si us plau, que no trigui a tornar que Cal Cansdemesavall sense ella no és el mateix i que fins i tot els Mixus no ens han fet gens de cas, que ni s'han dignat a saludar-nos.- li pregava la cigonya.

-Cigonya blanca, si tu, volant cap el nord, la veus, ja m'ho faràs saber. La Busaroca i la Garsa garseta ens fan de missatgeres perquè hi ha tota una colla de gats que l'esperen amb candeletes. Bona nit cigonya i companyia. Que tingueu molt bon viatge!.- s'acomiadava la Lluna lluneta.

-Bona nit, Lluna lluneta ! Ja hi pots comptar. Moltes gràcies i a reveure.

L'endemà al migdia, quan la boira es va aixecar, les cigonyes van emprendre volada cap al nord.

S'acaben aquests diàlegs de confinament sense saber res de res de l'Aseret, amb l'esperança  de saber-ne alguna cosa aviat. La seva colla d'amigues la busquen a per tot i no han deixat de donar-ne veus. Però, no era a dins l'armari?

- CHI LO SA?

I L'ASERET? III

 

Mentrestant el Babidí i el Sac, els mininus que viuen a Prats de Lluçanès, ben juntets i arraulits al sofà, es fan festes.

-Fes-me moixaines, Babidí- diu en Sac amb el seu miol més fi.

-Ara jo, Sacarró. Després me'n fas tu, d'acord?- li contesta en Babi.

-No passis ànsia, que em ve molt de gust. Saps que ja en tenia ganes?- tot preguntant un mininu.

-I, doncs?- que demana l'altre.

-Enyorava poder estar tranquil al sofà, ben juntets i sense que em fes mal res- li respon el Sac.

-Ah, i tant! Jo també he trobat a faltar a més a més, les corredisses i jocs per tota la casa. Hem passat molt mala temporada. Oh, i quan et vaig enyorar de debò, fou quan vas ser a la clínica. Et vaig ben perdre i no entenia què et passava ni perquè se t'havien endut- fa en Babidí.

-Jo encara ho entenia menys i no saps la por que vaig passar. No coneixia ningú i quan em vaig despertar tot grogui, em pensava que somiava. Però no, no estava pas sol, hi havia altres gats i fins i tot algun gos. Sort que estàvem tancats en gàbies  i, pel què sembla, els altres  tampoc les tenien totes. Hi havia un gosset que no va parar de bordar, diria que estava ben escagarrinat. Els altres, qui més qui menys callava i s'ho mirava. Allò era una clínica veterinària i ens hi havien dut per curar-nos. L'endemà , per sort,  em vàreu venir a buscar. Quin descans i quina alegria!- explicava el Sac.

- Sí, estaves molt content de tornar a ser a casa. Aleshores et vas haver de curar i la convalescència va ser llarga. No volies que m'acostés i a més portaves aquella campana empipadora. Impossible fer-te festes- es queixava el Babi.

-Sí, digues-m'ho a mi! Xocava per tot arreu. Tenia picor a la cama i no m'hi podia arribar. La campana va ser un veritable maldecap per menjar, per beure, per rescar-me, per llepar-me!- tot queixant-se el Sac- Sort que quan em van treure els punts es va acabar el suplici.

-Saps, Sacarró? Ets un gat de tres potes. Oh! I potser ets el gat de la dita que diu "Buscar tres peus al gat". Mira, ja pots córrer a amagar-te que jo t'empaito i quan et trobi comptaré si tens tres peus- proposa en Babidí amb ganes de jugar.

-D'acord, Babidinet! Però abans deixa que et faci una pregunta. Tu en saps res de l'Aseret de Perafita?

-Ui, no! Mira que ens hagués anat bé tenir-la per aquí. Segur que amb alguna recepta màgica ens hagués estalviat aquest patiment- diu en Babi.

- No saps com l'enyoro i és que fa tant temps que s'ha perdut! - diu el Sac i joganer exclama- Va Babi, compta fins a 10 i ja em pots buscar!

                                                                                                Continuarà

.La foto dels gats és de Marcel Chacón.

I L'ASERET? II

 

Sí sí, menys mala bava! Els Mixus no en tenen ni idea del què fa ni deixa de fer l'Aseret, i menys per on para. Perquè una cosa és ser a casa teva i poder fer un voltet de tant en tant pel terrat i l'altra ser a dins d'un armari. Però, encara hi és a dins l'armari? El problema és que no ho saben ni ho sap ningú conegut. Aviat ja farà un any que en van tenir l'última notícia i poc es pensaven que duraria tant aquesta incertesa. Ni una notícia, ni un senyal màgic, res que els doni cap pista. Desapareguda, talment desapareguda. I la troben a faltar, i tant que la troben a faltar! És allò que ja dèiem : ser o no ser un gat de bruixa. Ells són gats de bruixa i la bruixa s'ha fet escàpola i això és difícil de pair. Ah, l'altre dia  vam escoltar com l'Aquil·les i L'Ulisses en parlaven davant l'observatori dels ocells de Cal Cansdemesavall.

I la Helen, la mixa, què en diu de tot plegat? La Helen, guia de l'Aseret en alguna que d'altra aventura i que fa estada a Cal Vellracó, està ben desorientada. Sort en té de la seva amiga Taga, una gosseta que passa temporades a casa seva. Ara amb la pandèmia i el confinament, s'hi ha instal·lat tot un mes. A la Helen, els gossos, no li feien gens de gràcia perquè quan era una gata de carrer li havien clavat més d'un ensurt. Encara fins no fa gaire, quan sortia al pati i en sentia a bordar per allà a la vora, se'n tornava a dins espiritada.

Amb la Taga han tingut unes llargues converses de sofà, han parlat de tot. De primer va ser concert de badalls i manifestacions d'avorriment, ara de l'una ara de l'altra. La Taga es queixava de l'abús dels seus amos que la feien voltar fins a quatre cops al dia. Caram amb el confinament i no poder anar a passejar amb família! I, aquí Perafita, rai! Pots anar per camins de terra i herba. A Vic, quin martiri amb tant asfalt! A ella tampoc li feia ni mica d'il·lusió compartir casa amb una gata, perquè de natural no els té cap simpatia. Li confessava a la Helen, que ara estava contenta d'haver fet una amiga  per compartir estones de becaines i d'ensopiment. En companyia tot és molt més passador. La Helen li deia que mai s'hagués cregut que fos capaç de compartir sofà ni llit amb un gos, més ben dit, gossa. I encara menys, fer-se'n amiga.Oh, i tantes i interessants estones de diàlegs confinats! Repetint les preocupacions dels seus amos, comentant la jugada, criticant els gats i gossos del veïnat, explicant-se la vida, somniant el futur i arrenjant el món davant la tele. La Helen  tem que si això dura gaire, pot arribar a oblidar que  és una gata de bruixa. Aquesta vida plàcida de la llar és molt còmoda i ja no la canviaria per res del món i ni amb la vida de carrer. Amb la Taga coincideixen i no entenen perquè els de casa es queixen tant, no hi ha com la vida regalada de tenir caseta on aixoplugar-te , on no passes ni fred ni calor i pots descansar del món sorollós. Diuen : Estan bojos, els humans! Tan rebé que s'està a casa i ells només tenen la dèria de sortir. I si això d'ara dura gaire i l'Aseret no apareix aviat, la Helen no està gens segura de poder-la acompanyar en les seves aventures. Caram, que ella també, ja té una edat!

I L' ASERET? I

 

Sí sí! L'Aquil·les i l'Ulisses se les prometien molt felices i no pensaven que ells també, n'estaven de confinats. Ells són gats de casa i domesticats. De mica en mica en van prenen consciència perquè una cosa és ser un gat de bruixa i l'altra un gat de casa i prou. Sense l'Aseret la seva vida era ben avorrida. I si la cosa dura gaire, acabaran essent uns gats porucs i grassos. I, l'enyor és molt més que l'afecte que li puguin tenir a la seva bruixa. Enyoren l'aventura i aquell ai al cor que els posava els pèls de punta quan els cridava per ajudar-la. Si això dura gaire, perdran el seu instint més caçador i es malacostumaran a la vida fàcil i còmode.

A Cal Cansdemesavall ja els cuiden ja. Pinso del bo i ben barrejat, dos cops al dia i si insisteixen amb els seus marrameus més dolços potser berenaran i tot. Els deixen fer migdiada matinal i de tarda al llit i s'han fet amos del sofà i la butaca.

Si això dura massa, ja no sabran que és caçar un ocell i poden acabar fent-se reporters del National Geographic o Naturalistes del Lluçanès. Heu vist una cosa més estranya? I tot perquè des de l'última nevada, cada dia, posen engrunes de pa sec a la taula del terrat i és un festival d'ocellics. Oh! I amb el pas que anem s'estan fent amos del terrat. L'Aquil·les i l'Ulisses, confinats a dins, s'ho miren  tot llepant-se els bigotis i movent la cua amb delectança. Miols i mirades de sortir, però ca..no hi ha manera. Condicionats per l'horari dels ocells.

Quin observatori d'ocells han muntat al menjador! La càmera amb els tres peus a punt per enxampar-los en acció. Apa, a observar-los i a veure-los-hi totes les gràcies i costums. Quina tortura! Es queixen. No vols caldo, tres tasses!

Pensen que cal tenir paciència, que ja vindran temps millors. Quan arribi el bon temps ja no caldrà posar-los pa sec, ni granes ni cacauets. Que tindran tot el terrat per ells sols i que faran fora aquests okupes descarats.

-Enyoro l'Aseret.- fa l'Aquil·les.-Ella ens en deixaria caçar-ne algun. Ara que no hi és , vénen tots els ocells que no pot veure ni en pintura. Com s'aprofiten!

-Oh, sí!.- afegeix l'Ulisses.-He comptat sis mallerengues carboneres, dues de blaves, un pit-roig, un pardal i un pica-soques blau.

-I mira que ens ben veuen i no ens tenen gens de por. Mecàtxim l'olla! A veure si per ventilar el menjador deixen la porta oberta d'una vegada.- diu l'Aquil·les.- Aquests ocells no tenen vergonya.

-Sí, ja ho diuen : De fora vingueren i de casa ens tragueren. Ja fa dies que tinc la mosca al nas. Si això dura massa haurem de telefonar  la Protectora d'Animals.- protesta l'Ulisses.

-Per què Ulisses?.- pregunta l'Aquil·les.

- No em diràs que no és una tortura, tenir uns felins caçadors com nosaltres, a l'observatori dels ocells i sense poder-hi ni jugar ni cruspir-nos-los.- contesta l'Ulisses.

-Gat! No serà tant! Ni que passessis gana. I, n'estàs tip de veure ocells per les picees  del jardí. A més , no sé que dirien les orenetes si ens cruspíem les seves parentes.- corregeix l'Aquil·les.

-Ai, ai! tant temps tancat, enyorat i avorrit, ja no ho soporto. Aquest hivern és farà molt llarg. Punyeta!.-es queixa l'Ulisses.

-Paciència, Lisses! .- el consola l'Aquil·les.- A més per què et vols menjar un ocell, tu? Ai uix, les plomes! És més bo el pernil dolç i , les olives negres , quina aroma, oi?

-Potser tens raó Quil·les. Fa  temps que l'Aseret no ens atia contra els ocellets. Anys i potser panys i tot. Em sembla que cada vegada té menys mala bava. I, què deu fer ara? On para?

                                                                                                            Continuarà

-I L'ASERET?

 

L'Aquil·les i l'Ulisses no són els únics que estan preocupats per l'Aseret, ja en podeu estar ben segurs. La Helen de Cal Racó, en Babi i el Sacarró de Prats, la Miss Tanguets, el Serè, la Mixaua, que ens va deixar no fa gaire, el Ratlletes o l'Intrús, com l'anomena en Marià, el Sim i el Sam, les Carei que són bessones, la Mitjons i en Blanquet i el Rosset i....i...els gats del veïnat i de Perafita, l'enyoren d'allò més.

L'Aquil·les i l'Ulisses fins i tot escolten les notícies cada dia i quan surten al terrat parlen amb la Garsa garseta que vola per aquí i per allà , per veure que en sap de tot plegat. I en les nits de Lluna plena fan un aplec amb la colla del barri de dalt al parc de Can Riera. Les nits de Lluna nova es troben amb els del carrer del Tint a la Font Nova. Amb la colla del carrer se'ls sent a discutir dia si dia també. Realment és ben bé un orgue de gats, tots diuen, tots saben, que això és mentida , que no que és veritat . Més de quatre vegades acaba malament, sinó a esgarrapades o a mossegades, amb el veïnat esvalotat .

Quan tot torna a la calma i reflexionen tots plegats ja veuen que és qüestió de paciència i que ja els ho va dir l'Aseret en aquella carta del mes d'abril que estava enfeinada i que s'havia de cuidar perquè ja tenia una edat. Les notícies  no saben si creure-se-les perquè  ahir van dir que ja havien trobat la vacuna més bona, avui diuen que encara n'hi ha una altra de millor i demà ens diran que encara haurem d'esperar. Els nostres amics acaben cada trobada dient que s'alegren de ser gats i que de moment, pel que sembla, aquest virus no els afecta. Que a ells per sort no els confinen ni a les deu els fan ser a casa. I abans del comiat de marrameus es comprometen que el primer que tingui notícies de l'Aseret, ho farà saber als altres. La Garsa garseta farà de missatgera de dia i la Busaroca de nit.

                                                                                                               Continuarà