PER SANT JORDI EL QUART CONTE DE FIL I CANYA

Per Sant Jordi serem a la Plaça de Sant Antoni de Perafita, compartint l'espai amb l'Escola Heurom i amb tots els que ens vulguin acompanyar. 

Muntarem la Rebotiga de La Bruixa i també hi serà en Gerard BR, que il·lumina els contes amb els seus dibuixos. Si ens voleu venir a veure, ja ho sabeu. Us presentarem el nou conte " Tot empaitant un ulls de llum : Els Mixus" en versió de fil i canya, podrem parlar, explicar-nos contes, anècdotes o històries, fer-nos companyia i xafardejar per aquesta singular rebotiga.

. El programa de la festa de Sant Jordi és obra de l'artista Caruca Ballesteros.

.Podreu trobar el conte a les llibreries : Cal Siller de Prats de Lluçanès, Cal Torrenc d'Olost. A Perafita a Electricitat Verdaguer . A Vic a  Kiwe, estudi gràfic. De moment!

. I sempre, podeu contactar-nos.

TOT EMPAITANT UNS ULLS DE LLUM : ELS MIXUS

La seva veu ressonava. De fons , Enya cantant en  el televisor. El silenci total i persisent d’un món pensat , es va esvanir de cop. L’Aseret es veié asseguda i immòbil al sofà de Cal Cansdemesavall. L’ Aquil·les  se la mirava des del respatller de la butaca. L’Ulisses era assegut a la seva falda.

La mirada del seu mix intensa i intel·ligent , l’ intrigava i alhora l’asserenava. Què pensava? Què li deia? Immòbil  o relaxat en postures impossibles arran del buit. La mirada fixa, sense parpelleig. Només les orelles atentes se li movien lleugerament. Amb els sentits a flor de pell i aquell saber estar pacient de gran caçador.

Qui dormia a la falda fet un cabdell negre i suau, era l’Ulisses. Gaudia del sol del migdia que entrava per la porta del terrat. Sense necessitat de contemplar-la li buscava la falda quan volia moixaines.  Era el juganer inquiet que s’amagava a qualsevol racó de casa i negre com era, es perdia més de tres cops cada dia. Era el rei del camuflatge a l’ombra. Es feia fonedís.

L’Aseret l’amanyagà agraïda, tot dient-li fluixet a cau d’orella :

-Ets la meva ombra bosquerola, oi, Mixi?

La mirada rodona i encantada del Mixu parlava sola.

Un geloset que no perdia pistonada, no parava d’enviar-li mirades verdes i hi afegia mèus de jo també t’he rescatat de la nit més fosca .

-Gràcies, Cuqui!- i  acariciava el clatell i les orelles de l’Aquil·les, mentre hi afegia - Heu de saber que la Helen també  m’ha tret d’un pou tot volant.

L’Aseret, bruixa d’amagatotis, de sol i de serena, de mirar horitzons, i estudiosa de vols d’ocell, avui s’havia perdut sense solta ni volta i  s’havia trobat revoltant per camins que no duien enlloc.

Asseguda al sofà havia pres consciència que els seus Mixus, caçadors experimentats, l’havien salvada. Tot empaitant ombres misterioses i uns ulls de llum en la fosca més tenebrosa, s’havia escapat d’un món caòtic i silenciós. Això sí, un món curull de camins.

Va deixar l’Ulisses damunt el sofà. Feu tres respiacions profundes i alleujada, se’n va anar a fer el dinar.

                                                                            I fins aquí, aquest conte!

                                                                            Hi haurà més aventures?????

TOT EMPAITANT UNS ULLS DE LLUM : ELS MIXUS 4

Aquesta vegada les paraules la van transportar dalt del Castell de Lluçà. Curiosament veié una àliga que volava fent cercles damunt el turó. Ni xisclets ni batec d’ales. El món encara era ben silenciós. La llum de ponent il·luminava el paisatge. Veié una carretera groga que corria empaitant el sol més enllà del Serrat de Moià. Abans, es bifurcava en un ramal groguenc que recorria el Lluçanès cap al Nord.

L’Aseret manllevà els ulls de l’àliga per volar per damunt de la comarca. Resseguia amb la mirada tots els camins del seu record, els nous i els vells . El camí ral, els camins ramaders, els de pagès, les pistes, els corriols i els viaranys més amagats. Li costà reconèixer el paisatge, ja no era el que havia estat. Els seus camins , molts ja no hi eren o ja no menaven enlloc. Nous camins dibuixats portaven a camps immensos , a femers camuflats, a boscos esclarissats, a finques de pas barrat.

No li agradava el què veia i tornà a la mirada curta , la seva, de bruixa d’amagatotis. Aquesta vegada, dalt del turó, no  tenia cap mena de sensació d’haver-se perdut. Ella era dona de mirar horitzons. El captard era prou plàcid i convidava a fer un tomb per recollir herbes i de passada ho aprofitaria  per cercar alguna pedra per a la seva màgia.

De tornada, una lluïssor de maragda  l’atragué des de dins de l’església rodona. Quieta  i arrambada a la paret hi havia la Helen, la mixa, que se la mirava. En acostar-se l’Aseret, la gata s’escapolí volant per una escala de cargol que s’enfonsava a la muntanya. L’Aseret tancà els ulls i la seguí tot recitant :

“Em llanço a ulls clucs

pel pendent de la vida.

La reflexió mesurada

al racó de l’escala.

La rauxa em llança

pel vertigen del cargol.

Un crit de por s’esfilagarsa

i ressona pel revolt sinuós.

Caiguda a plom,

espai infinit,

solitud al cor del somni.”*

*Així com Penèlope.- Teresa Ribera i Icart; Ed. Cal Siller, Prats de Lluçanès, 2006.

TOT EMPAITANT UNS ULLS DE LLUM : ELS MIXUS 3

I sí! Ja la tenim un dia de bon matí, a la cruïlla de la carretera de Sant Bartomeu cap a l’ermita de Santa Margarida de Vilaltella. No anava sola, l’acompanyava l’Airam. Buscaven les fonts perdudes de Perafita, en feien l’inventari. Curiosament no se sentia cap ocell, ni el gaig havia donat l’alarma, l’indret era ben silenciós. Ni corriols, ni camins fresats, ni cap rètol que les portés a la font. Van trobar un tub que neixia d’un dipòsit ben tancat al mig d’un clos embardissat  i s’estirava torrent avall. Seria la Font de la Mina? Amb dubtes, s’adreçaren cap a Santa Margarida. L’Aseret, es trobà sola una altra vegada. On s’havia ficat l’Airam? Coi, de mossa!

Cansada de camins que no menaven enlloc va fer el conjur màgic per última vegada, arriscant-se a no arribar enlloc. Ja havia fracassat a la tercera que diuen que va la vençuda.

De cara l’ermita i abraçant el roure més vell, va dir amb la veu més dolça que tenia i que tampoc es va sentir:

-De camp a camp,

de camí a camí,

d’aigua a aigua,

d’església a església.

Ara mateix!!!

TOT EMPAITANT UNS ULLS DE LLUM : ELS MIXUS 2

I es va trobar davant de La Franquesa. El sol era alt i feia calor. Però, no érem a l'hivern?
Curiosament no se sentia cap ocell ni cap corb marí voleiava prop la bassa, era un indret ben silenciós. L'Aseret coneixia aquell lloc de tantes disbauxes nocturnes al toll.
Veié a l'altra banda del bassiot, pel camí de Cal Mirot, la seva amiga Alim. En aquell món callat, li va fer entendre amb gestos, que ja feia estona que l'esperava. Disposada a trobar-se amb ella, va cercar el camí que revoltava la casa. En trobar-lo tancat, va seguir el camí que semblava més fresat i va arribar altra vegada a enlloc. Una bifurcació amb un camí de rajoles grogues, com les del conte que menaven a la ciutat d'Oz, i un corriolet pel mig del bosc.
La nostra Aseret, bruixa d'amagatotis, de cap de les maneres volia anar a Oz, on no podien veure les bruixes ni en pintura. Tampoc estava disposada a tornar -se a perdre al mig del bosc i va tornar a fer el conjur :

-De camp a camp,
de camí a camí,
d'aigua a aigua,
de cruïlla a cruïlla.
Ara mateix!!!

TOT EMPAITANT UNS ULLS DE LLUM : ELS MIXUS 1

I sí, va funcionar. Del tot? No ho podia pas saber encara. On era? Un camp o una prada? Era de nit, sense lluna. La terra ben fosca i el cel era un formiguer d’estels lluents.

Un vent sobtat va portar una boirada negra que pujava del fons de la vall. La nit es feu fosca com la gola d’un llop. No es veia ni un borrall. Impossible orientar-se sense l’estel polar. Curiosament no se sentia ni el xot ni l’òliba , era un indret ben silenciós.

Tot d’un plegat, dos llumets verds, fars de nit, començaren a moure’s arran de terra. Dibuixaven vuits en la fosca. S’hi apropà i va reconèixer  el seu gat. Ara pla! Si era l’Aquil·les! Amb un gest li manà que la tragués d’aquell lloc.

I l’Aquil·les la va conduir de la Font dela Prada fins a la casa de Bassès, resseguint la bassa. En arribar-hi, el mix es va perdre en la foscor.

La nit continuava sent negra i silenciosa. Ni una ànima enlloc ni cap senyal de vida. Ja la tenim altra vegada, i ara mirant la nit, dreta amb els braços estirats i els palmells cel amunt i amb un declamar mut, digué tres vegades:

 -De camp a camp,

de camí a camí,

d’aigua a aigua,

de casa a casa.

Ara mateix!!!

TOT EMPAITANT UNS ULLS DE LLUM : ELS MIXUS

Vet aquí que l’Aseret de Cal Cansdemesavall i bruixa d’amagatotis, en una de les seves caminades matineres, es va trobar tot d’una a la cruïlla de dos camins. L’un  tintat de groc , prou ample per passar-hi dos cotxassos, i l’altre era més aviat un corriol que s’endinsava al bosc. Sense dubtar-ne gens ni mica, emprengué el camí del bosc.

Aviat va reconèixer l’indret, era pels volts de Vilarrasa. Quantes vegades no hi havia anat a caçar bolets! El pla dels erols, el bosquet dels fredelucs, els esbarzers del caminoi i les rovelloneres del marge. Curiosament, i se n’estranyà, no se sentia ni un sol ocell, era un indret ben silenciós. La sorpresa fou quan es disposà a emprendre la tornada per la drecera de les pedres dretes, que menava als camps de dalt. Un desmunt de brancatges, soques, terra i pedres feien barrera a la part alta del marge. Pujar-hi era perillós, et podies quedar enganxada, enfonsada o fer caure qualsevol roc dels pengim-penjam. Cercà inútilment un pas alternatiu cap amunt. En fer el pensament de sortir per un altre lloc, va veure un ombra que sortia de darrera del tronc del pi més proper. Una bestiola, que amb la cua enlaire, es va escapolir per un forat que s’obria pas entre romagueres. L’Aseret es feu tan petita com pogué i , a quatre grapes, la seguí. No la perdia mai de vista ,  però l’ombra no es deixà atrapar de cap de les maneres. Van voltar i revoltar, anaren amunt i avall fins a les envistes del pantà de Vilarrasa.

L’ombra no era enlloc. De què la tenia present, es preguntava l’Aseret. Ara de cop i volta es trobava en un fangar i una mollera. Ja no distingia camí ni camp. Cercava l’ombra amb la mirada. Enlloc!

No tenia cap d’altra solució que fer un conjur de canvi de lloc.  Així doncs, dreta enmig del fangar, amb els braços estirats endavant i els palmells oberts cel amunt, i amb una veu sense so va dir les tres vegades de rigor:

-De camp a camp,

de camí a camí,

d’aigua a aigua,

de Vardés a Bassès.

Ara mateix!!!