dimecres, 1 de novembre de 2017

El secret de Can Barrina : O l'origen d'una bruixa 2

Més que una fórmula, era un compendi de receptes antigues des de Plini a Palladi, recollides per l’estudiós Prior Fra Miquel Agustí en el seu Llibre  dels Secrets de Agricultura, Casa Rustica y Pastoril, editat a Barcelona el 1617.
Encara ara, no entenia massa la finalitat d’haver fet servir llibres per apuntalar les lleixes, ni per adobar una paret. A qui se li acut semblat ximpleria? Realment eren ganes d’aprofitar-los d’una altra manera ? O potser era una manera d’amagar-los?
Quan els va tenir entre mans, després d’haver-los alliberat del seu aparedament i espolsats runa i guix, ho va entendre.
Una frissança li va recórrer el cos, des de la punta dels dits del peu fins l’últim cabell. Tot de portelles s’obrien al fons del seu cervell. Imatges, veus i sensacions mai vistes ni sentides. Era tot un món nou i va ser la primera vegada que es va sentir bruixa.
Ho va tenir ben clar : Aquell llibre l’estava esperant i l’havien amagat per ella.
Però, qui? Quan? Per què? El seu caparró barrinava a cent per hora. Es va ben distreure del què l’havia dut fins allí.
 Amb el llibre a la mà, s’havia assegut al marge, a sota el brinyoliquer. Es va posar a repassar-lo amb cura. Cada plana tenia vida pròpia. Semblava una plana activa de l’ordinador, plena d’enllaços que la portaven a d’altres indrets, d’altres vides i d’altres costums.

El seu cap anava a cent. Semblava el disc dur, emmegatzemant-ho tot, totalment immersa en el món màgic del llibre i la seva utilitat.
                                                                            Continuarà

dimarts, 3 d’octubre de 2017

El secret de Can Barrina : O l'origen d'una bruixa 1

Encara recordava la troballa.
       Era quan la família dels masovers de Pallars deixava la casa per anar-se'n a La Plana i buidaven la casa de mobles i trastos vells ( que s'acostumava a dir). També buidaven  la casa de Can Barrina, de la qual se'n feien càrrec. Aquesta caseta de pagès estava sentenciada i anava a terra perquè hi feien el pantà de Cal Fusta per abastir d'aigua les noves granges.
       Allò va ser un salvi qui pugui de l'abandó i  l'Aseret i l'Onairam estaven disposats a rescatar robes, papers, ampolles, olles i qualsevol objecte dels escampats pel terra de tota la casa. Encara recorda el Sant Josep i el nen Jesús de cap i pota, embolicat entremig de l'escampada i l'escaparata a la cort i convertit en una gàbia de conills. Però el que la va impressionar més fou l'armari* mig ensorrat i que badava en la paret més obaga de la casa.

        Sí, la fórmula antiga l'havia trobat en un llibre vell rescatat de l'oblit. Salvat de la humitat i de l'enderroc.
*Armari :  Buit practicat en una paret, amb bastiment i portes, destinat als mateixos usos que el moble (és anomenat també armari de paret). (Del diccionari.cat, GDLC)
                                                                                          Continuarà

dimarts, 29 d’agost de 2017

EL secret de Can Barrina : O l'origen d'una bruixa.

    Recordeu l'Aseret de Cal Cansdemesavall? I de la crida que va fer per mitjà del Full de Perafita, per trobar una fòrmula magistral o màgica per acabar amb la plaga de formigues que patien al poble?
   Fem memòria :
   Convidava a tothom a investigar o a donar veu a la bruixa o al bruixot que tots portem  dins.
   Com ha anat? Sou investigadors de la química o de la màgia ancestral?
   Ella, l'Aseret, bruixa d'amagatotis per allò del què diran, després de la crida va continuar estudiant i després d'haver repassat les enciclopèdies i les col·leccions diverses, fetes després d'anys de pagar quotes a bancs i caixes, va començar-se a mirar amb lupa, els llibres vells de la família.
   Parlo dels llibres que cal guardar i tenir-ne cura amb condicions especials.
Són delicats per la seva vellesa, materials i estat de conservació. L'Aseret en això no és cap experta, però s'estima els llibres i per si de cas es posa guants fins, de cotó si pot ser. A més a més, té un armari on hi guarda aquests tresors de l'antigor, heretats de l'avi Drareg, amant dels llibres i col·leccionista o els trobats per la mateixa Aseret en golfes abandonades i els comprats per l'Onairam en subhastes i en els parades de llibres de vell.
   I va trobar una fórmula antiga*. Oi tant! Que la va trobar.

   Aquí la tenim:
  




*En el llibre “Llibre dels Secrets de Agricultura, Casa Rustica y Pastoril, del Prior Fra MIQUEL AGUSTÍ.- Estampat en Barcelona en la Estampa de Esteve Lliberos en lo Carrer de Sant Domingo, Any de la Nativitat del Senyor de M.DC.XVII
                                                                                               Continuarà 

dilluns, 31 de juliol de 2017

L'Aseret continua estudiant

I espera els vostres correus. Fòrmula magistral de la tradició o ben inventada, tot s'hi val per aturar aquesta plaga de formigues tan ferotge!
No deixeu de donar un cop d'ull al bloc i a final de mes : un altre episodi de la Bruixa de Perafita.
-Che cosa sarà?

dimecres, 28 de juny de 2017

LA BRUIXA DE PERAFITA 3

...Continuació
      I ella que era una bruixa de sol i serena, acostumada a mirar horitzons i llunyanies, a córrer per camps i carenes, estava atabalada i estressada. Això de tancar-se a les golfes a estudiar llibres vells i polsegosos no li agradava gens ni mica.  Li feia agafar mal de cap i no parava d’extabuirar i a més, no havia estat cap bona estudiant, s’estimava més rondar per fora a fer-la petar amb les amigues.
               Però, davant d’aquella plaga tan ferotge no li quedava més remei que dedicar-s’hi en cos i ànima. Si almenys fos una bruixa col·legiada i en actiu, podria demanar consulta a les col·legues. Però era una bruixa d’amagatotis i d’estranquis, per tant, res de queixes i a treballar!
              Ja portava quatre dies de recés i tancada. S’havia llegit tots els apartats de l’Enciclopèdia Catalana, l’Espasa i la Larousse que parlaven de plagues i remeis i res de res.Va sortir al terrat per esbellir-se i de poc que li ve una basca amb aquella negreior de formigues.
              Allò no podia ser! Sola no se’n sortiria. Calia demanar ajuda.  I se li va acudir que podia fer una crida a les bruixes i als bruixots  de Perafita (segur que n’hi havia) a través del Full de Perafita. Això sí! Ella continuaria estudiant.
               Deia així:
               “Davant la plaga de formigues, que s’ha apoderat dels horts, camps, cuines i graners..., demanem la col·laboració dels perafitencs i de les perafitenques. Per això, desempolsineu els llibres vells i cerqueu-hi la fòrmula miraculosa o màgica capaç de fer fora aquests insectes, però que no els liquidi s’entén. També pot ser una fòrmula nova i de creació pròpia, no us talleu.
               El Full de Perafita , és el mitjà més efectiu per arribar a tothom. Per tant, qui sàpiga com acabar la plaga, ja ho sap! Endavant, tots i totes li estarem eternament agraïts.
               Ah, no hi ha límit d’edat, només cal fer servir la imaginació.
               Tothom pot ser savi de l’ Alquímia.
                                         L’Aseret de Cal Cansdemesavall.   “
    
    Continuarà? ...També depèn de vosaltres, lectors i lectores. Ajudeu l'Aseret.

Podeu enviar la vostra fòrmula màgica a través dels comentaris .

dimarts, 30 de maig de 2017

La Bruixa de Perafita 2

...Continuació
Ho va descobrir just en sortir al terrat!
               Una munió de corrues, unes cap aquí, les altres cap allà...omplien tot el terra. Invadien els cactus, les torratxes dels roserets, les dels nerets, dels geranis i es feien mestresses de cada pam de terra que tenien a l’abast:
               -Les formigues!!!
               I a Cal Pensiró es va assabentar que ja feia dies que no paraven de vendre insecticides i pòlvores especials i que ja no en tenien ni un per mostra.
               A  Vic, a Can  Junyent s’havien quedat sense existències i de les altres drogueries ni en parlem.
               Les formigues es mutiplicaven i s’escampaven. La plaga s’extenia cap a mar. Fins i tot la seva cunyada  de Blanes es queixava que se li havien apoderat de la cuina, que anaven com boges darrera el sucre. I això ja era el pa de cada dia. El terra semblava un formatge de forats i les formigues havien perdut la vergonya. S’enduien el sucre,  l’ arròs i qualsevol grana que arreplegaven de les cuines i del rebost. Els blats, que havien quedat esparsos pels camps després de la sega, desapareixien com per art d’encantament amb el tràfec de les formigues i els dels graners i dels magatzems, ai làs!, tres quarts del mateix. Realment aquells insectes feien l’agost i festa major i tot!
               Calia trobar una solució ja, urgent i de pressa. Però, quina? Allò ja se li escapava de les mans, era màgia de la bona o sinó química de la forta, que era la solució adoptada per la majoria dels mortals...Ara, es donava el cas, que no es podien refiar ni d’un mal esprai. Calia buscar una fòrmula antiga, natural i efectiva que les aturés però que no les liquidés...
                I ja la tornem a tenir tancada  a dalt més alt de casa seva i en dejuni una altra vegada buscant fòrmules màgiques o magistrals.
                                                      
                                                                             Continuarà


P.D : Aquesta bruixa ens vol donar una sorpresa per la Festa Major de Perafita que és el dia de Sant Pere, el 29 de juny. Molta atenció a les pistes (pel poble i per aquest bloc)


divendres, 28 d’abril de 2017

La Bruixa de Perafita 1

...Continuació
  Les orenetes volaven baix. S’ arranaven al terra.
               -Plourà.- deia la veu popular.
               Però, ella avesada a endevinar allò que ni s’intueix, sentenciava:
               -Secada i més secada.
               I així durant tota una primavera, un estiu, la tardor, sense gens de neu l’hivern, sense pluja una altra primavera.
               Les orenetes van, vénen i s’ entornen i la secada que persisteix.
               -Aquests ocells, han perdut el nord!.- deien els pagesos.
               -I qui no?.- reblava la nostra bruixa amb cara de bona noia.
             I ella, que era bruixa de sol i serena, d’endevinar futurs analitzant el vol dels ocells, estava totalment perduda i no entenia res. Per això no va tenir altre remei que tancar-se a casa i començar a regirar baguls i mundos que feia anys i panys que ningú es mirava. Buscava si per casualitat trobava cap llibre que la pogués orientar , una pista o un indici on poder-se agafar.
               Al fons de la caixa més tronada va trobar una capsa de fusta lacada i amb motius orientals, semblava xinesa. Li va treure la pols amb la màniga i la va obrir amb curiositat. Va llegir “Anuaris de la Història Bruixa” i amb lletres menudes i incrustades amb nacre “ escrita i comentada per Airam Écram”...., i  a l’interior, “Camprodon, any del Senyor de MCMXVIII”.
               -Ai caram! Ara resulta que la iaia era bruixa i ningú me n’havia dit res!.- va exclamar entre sorpresa i contenta per un cantó i empipada amb sa mare i  l’oncle per l’altre perquè li havien amagat  les aficions i poders de l’àvia.
               Reflexionant-hi un moment va pensar que havien viscut uns temps molt negres per a la bruixeria i que potser la iaia ho havia hagut d’amagar quan la guerra i sobretot la posguerra per no posar en perill els fills que prou penúries ja passaven...
               Es va posar a fullejar el llibre. De darrera a davant. Va trobar constància d’un parell de vegades que els ocells s’havien despistat i volaven com espiritats a contra corrent i que havia estat senyal inequívoc de desgràcia : el terratrèmol d’ Olot el  març del 1427 i uns aigüats del Vallès a mitjans del s. XX.
              Ara calia estar-ne segura i per això va continuar la recerca. Enretirant caixes, obrint calaixeres, tocadors, teuletes de nit , capses i maletes...Després de buscar i rebuscar set dies i set nits sencers, sense menjar ni beure res més que suc d’arrel de malví amb taronja amarga va trobar una notícia en una revista dels anys 70  titulada “Enigmas” : “ A l’Egipte del faraó Ramsés IV, la fetillera Ètepe va  aconseguir predir l’arribada d’una  plaga de llagostes amb l’ajuda de les seves gralles predictores. Ètepe s’havia adonat que els seus ocells volaven  ara amunt ara avall i si paraven feien l’aleta,i quan es cansaven se li posaven a donar voltes sobre el seu cap fins que la marejaven i la feien caure a terra. A la tercera vegada de passar això  va veure que coincidia amb una plaga de llagostes.
               Llagostes!...I si en comptes de predir catàstrofes naturals, aquestes orenetes al·lucinades, prediuen plagues? Ara pla! I quina plaga patirem?.- Es preguntava tot mirant-se-les en el seu vol disbauxat.
                                                                                                          

                                                                        Continuarà…
P.D: Us recordo que el conte continua d'aquí un mes. Mentrestant podeu anar fent boca tot passejant-vos pel bloc.
Ah! I esperem els vostres comentaris que es poden fer per més d'un lloc...Apa doncs, a descobrir-ho!