I L' ASERET? I

 

Sí sí! L'Aquil·les i l'Ulisses se les prometien molt felices i no pensaven que ells també, n'estaven de confinats. Ells són gats de casa i domesticats. De mica en mica en van prenen consciència perquè una cosa és ser un gat de bruixa i l'altra un gat de casa i prou. Sense l'Aseret la seva vida era ben avorrida. I si la cosa dura gaire, acabaran essent uns gats porucs i grassos. I, l'enyor és molt més que l'afecte que li puguin tenir a la seva bruixa. Enyoren l'aventura i aquell ai al cor que els posava els pèls de punta quan els cridava per ajudar-la. Si això dura gaire, perdran el seu instint més caçador i es malacostumaran a la vida fàcil i còmode.

A Cal Cansdemesavall ja els cuiden ja. Pinso del bo i ben barrejat, dos cops al dia i si insisteixen amb els seus marrameus més dolços potser berenaran i tot. Els deixen fer migdiada matinal i de tarda al llit i s'han fet amos del sofà i la butaca.

Si això dura massa, ja no sabran que és caçar un ocell i poden acabar fent-se reporters del National Geographic o Naturalistes del Lluçanès. Heu vist una cosa més estranya? I tot perquè des de l'última nevada, cada dia, posen engrunes de pa sec a la taula del terrat i és un festival d'ocellics. Oh! I amb el pas que anem s'estan fent amos del terrat. L'Aquil·les i l'Ulisses, confinats a dins, s'ho miren  tot llepant-se els bigotis i movent la cua amb delectança. Miols i mirades de sortir, però ca..no hi ha manera. Condicionats per l'horari dels ocells.

Quin observatori d'ocells han muntat al menjador! La càmera amb els tres peus a punt per enxampar-los en acció. Apa, a observar-los i a veure-los-hi totes les gràcies i costums. Quina tortura! Es queixen. No vols caldo, tres tasses!

Pensen que cal tenir paciència, que ja vindran temps millors. Quan arribi el bon temps ja no caldrà posar-los pa sec, ni granes ni cacauets. Que tindran tot el terrat per ells sols i que faran fora aquests okupes descarats.

-Enyoro l'Aseret.- fa l'Aquil·les.-Ella ens en deixaria caçar-ne algun. Ara que no hi és , vénen tots els ocells que no pot veure ni en pintura. Com s'aprofiten!

-Oh, sí!.- afegeix l'Ulisses.-He comptat sis mallerengues carboneres, dues de blaves, un pit-roig, un pardal i un pica-soques blau.

-I mira que ens ben veuen i no ens tenen gens de por. Mecàtxim l'olla! A veure si per ventilar el menjador deixen la porta oberta d'una vegada.- diu l'Aquil·les.- Aquests ocells no tenen vergonya.

-Sí, ja ho diuen : De fora vingueren i de casa ens tragueren. Ja fa dies que tinc la mosca al nas. Si això dura massa haurem de telefonar  la Protectora d'Animals.- protesta l'Ulisses.

-Per què Ulisses?.- pregunta l'Aquil·les.

- No em diràs que no és una tortura, tenir uns felins caçadors com nosaltres, a l'observatori dels ocells i sense poder-hi ni jugar ni cruspir-nos-los.- contesta l'Ulisses.

-Gat! No serà tant! Ni que passessis gana. I, n'estàs tip de veure ocells per les picees  del jardí. A més , no sé que dirien les orenetes si ens cruspíem les seves parentes.- corregeix l'Aquil·les.

-Ai, ai! tant temps tancat, enyorat i avorrit, ja no ho soporto. Aquest hivern és farà molt llarg. Punyeta!.-es queixa l'Ulisses.

-Paciència, Lisses! .- el consola l'Aquil·les.- A més per què et vols menjar un ocell, tu? Ai uix, les plomes! És més bo el pernil dolç i , les olives negres , quina aroma, oi?

-Potser tens raó Quil·les. Fa  temps que l'Aseret no ens atia contra els ocellets. Anys i potser panys i tot. Em sembla que cada vegada té menys mala bava. I, què deu fer ara? On para?

                                                                                                            Continuarà

La Bruixa de Perafita

                La bruixa de Perafita congriava tempestes des del terrat de casa seva.

               De cara a llevant cridava castelleres que, tot enfilant-se vers el blau, revenien i revenien fins a ocupar tota la volta del cel. Si era l’estiu, portava des del sud l’aire calent del desert i desfermava el vent del nord que enviava les nuvolades amunt  amunt per convertir les gotes d’aigua en pedra...Abans, però, el vent fregava les cases, llepava els ramats que plàcidament rumiaven a l’hora soleia, s’ emportava brostes i herbotes i  aixecava bofaruts al seu pas.

             La sentien cridar més enllà de Busquets i de La Blava. Els seus gemecs enrogallats i histèrics eren plens de ràbia i de gelosia. Feia temps que portava malastrugància.

       Es feia passar el malhumor, l’avorriment i la solitud jugant amb els elements, descarregant odi i venjances contra els seus veïns o foragitant la tempesta, tot just creada, cap a ponent, per buscar-li les pessigolles a la bruixa de Sant Feliu, o  cap al nord, per fer-li la punyeta a la Senda de Ripoll...

              Era imprevissible i totalment llunàtica.

              Els dies pitjors eren els que es llevaven emboirats i xafogosos. No els suportava.

          Era una bruixa de sol i serena, de mirar horitzons i llunyanies, d’endevinar futurs estudiant el vol dels ocells, especialment orenetes, abellerols i estornells.

              No  podia veure ni les mallerengues blaves ni els pardals...Els la tenia jurada de tal manera que va ensinistrar el seu gat negre contra aquests ocellics. Amb tota la mala bava els posava engrunes al terrat, els cridava i els feia caure a les urpes del seu  mix.

              Les nits de lluna plena campava pels camps, entre els rostolls, buscant talps, ratolins i d’altres bestioletes.

             Les nits de lluna nova es banyava a les basses plàcides per cercar-hi granotes i salamandres.

             Però, com que no suportava ni una broma al cel que no li hagués portat ella, s’emprenyava com una mona, després de dinar, si el dia era gris. Aleshores es despertava la seva intolerància més viva i dreta al mig del terrat amb el braços oberts clamant al amos del cel i de la terra, a les forces tenebroses de les fosques més pregones, cridava amb xiscles forasenyats, recitant lletanies antigues, parafrasejant, amb el llibre obert al davant, ordalies i conjurs.

            A vegades ho aprofitava per venjar-se expressament de tal o qual persona, per qualsevol rucada, per la cosa més mínima, no calia que fos res greu... Era per després, quan ja li havia passat el rampell, per quan recapitulava i pensava en el mal que havia fet, necessitava una excusa.

            Perquè ella no era una bruixa de vocació, ni d’herència. Ho era perquè si. Per casualitat de la vida. Perquè li sortia de dins.

            I és que ningú ho hagués dit! Era tan bona dona, tan discreta i amable.

            Era totalment impossible que s’ho haguessin imaginat perquè quan es transformava era irreconeixible, era invisible o es convertia en ocell, un estornell o un abellerol o una oreneta.

            Impossible d’imaginar-s’ho! 

                                                                                                     Continuarà  

P.D : El conte continua d'aquí un mes, però mentrestant en aquest bloc hi ha activitat i només cal descobrir-la . 
                                                 Que tingueu un bon abril!