dissabte, 18 de juliol de 2020

L'ASERET DINS DE L'ARMARI V

 De Frankfurt a Amsterdam. La ciutat solcada de canals.
        La grisor era la mestressa. Destrucció a tort i a dret. Explosions, fum i flames. Sense veus amables, només crits, repics de talons i xiulets de trens perdent-se a l’horitzó i tot d’una, un llarg silenci.
        L’Aseret era a la casa del darrera, tal com l’anomenava una noia de quinze anys acabats de fer. La va reconèixer de seguida perquè no feia ni un mes que en les seves lectures de tarda, havia llegit el Diari d’Anna Franck.
        S’acostà fins l’escriptori on l’Anna concentrada, escrivia en el seu diari:
        ”Amsterdam, 27 de març de 1944.
        Estimada Kitty,
        En la nostra història escrita d’amagats, no hauria de faltar un extens capítol sobre política, però com que el tema no m’interessa tant, no hi he dedicat gaire atenció. Per això, avui dedicaré una carta sencera a la política.
        …..Aquí a la Casa del darrera, l’ambient pel que fa a la política es refereix sempre al mateix….
        Optimistes i pessimistes, sense oblidar sobretot els realistes, manifesten la seva opinió amb inesgotable energia, i com acostuma a passar en tota aquests casos, cadascú creu que només ell té raó…”*
 L’Aseret estava encisada amb aquella noia.
Caldria tota la sort del món i màgia de la bona per salvar el testimoni escrit de l’Anna. Tota la vida en un llibre.
        Amb la veu més solemne de bruixa menairona que era, tot mirant el sol solet que il·luminava la jove escriptora, digué:
        -Que la grisor no es mengi les paraules, 
        que la tristesa no deixi cap cor erm, 
        rius de llàgrimes netegin la mirada
         i que la memòria sigui viva.
         Perquè el què explica l’Anna és ben veritat.
        Un suau brunzit d’abella distragué per uns instants l’Anna, que aixecant els ulls del seu diari, just tingué temps de veure com s’esmunyia per la porta amagada, cap a la casa del davant.
        I ja la bruixa va fer un salt en l’espai i en el temps, d’Amsterdam a Cal Cansdemesavall, disposada a sortir de l’armari.

        -Però, sortirà  de veritat?

*Diari.- Anne Franck; traducció Esther Roig; Penguin Random House Grupo Editorial. Barcelona, 2015.


divendres, 17 de juliol de 2020

L'ASERET DINS DE L'ARMARI IV

Can Koreander “La Llibreria dels llibres que encara no s’han escrit” semblava una illa paradisíaca enmig d’un mar gris i trist. Repics de talons i xiulets de trens perdent-se a l’horitzó i tot d’una, un llarg silenci.
        El senyor Koreander estava colgat de llibres, anava de bòlit cercant La Història Interminable de Michael Ende. En veure el drac petit i blanc es va posar a ballar una polca dalt del mostrador.
        -Si us plau petitó, cerca el teu amic drac que la grisor se’ns menja.
        I el drac petit i blanc s’esmunyí entre la muntanya de llibres. Pel que sembla no el tornarien a veure fins el 1979, data en que s’edita el llibre d’Ende.
        L’Aseret i una munió de personatges d’allò més estrafolaris arribats d’arreu, fent cas a la crida del llibreter de Franckfurt, es van aplegar al seu voltant. No es podien encantar, calia prendre decisions de pressa. La grisor ja s’enfilava per la façana cercant per on entrar. In extremis van decidir que cadascú d’acord a les seves habilitats i poders màgics salvaria els llibres que pogués. 
Era quëstió de segons abans la casa no fos engolida per un mar de tenebres.
        La nostra bruixa menairona concentrà forces, arreplegà un llibre, digué adéu a la colla fantàstica i  amb “Un zis i un zas, un zas i un zis, ara sóc a la casa del davant, ara sóc a la casa del darrera.”

                                                                                           Continuarà

dijous, 16 de juliol de 2020

L'ASERET DINS DE L'ARMARI III



 El drac blanc i petit no s’ho va fer demanar una altra vegada i girant cua, emprengué viatge cap al nord-oest. L’Aseret va poder comprovar la bellesa de les muntanyes, el verd intens de les prades, la varietat de flors i els mil estanys, miralls de pics fers i d’excursionistes intrèpids.
L’àliga li va fer saber que Franckfurt estava presa d’un mal averany. La gent desfilava pels carrers marcant el pas, amb el braç enlaire i el cap mirant de costat. Deien a tota hora que eren els més guapos i ben fets del món conegut i desconegut. A tots els que no se’ls assemblaven, els ficaven en uns trens grisos i llargs com un dia sense pa i se’ls enduien més enllà d’enllà i mai més se’n sabia res. 


        -No són bons temps per anar-hi d’excursió, Aseret.– Li aconsellà l’àliga.
        -No hi vaig d’excursió no, vaig a veure el Senyor Koreander, que hi té una llibreria. Ara començo a entendre el seu missatge telepàtic que deia “Auxili, la grisor s’ho menja tot!”
        -Ostres!– digué el drac petit i blanc– Haurem de cridar el meu amic Fuixur i l’Atreiu, viuen en un llibre de Can Koreander. No podem perdre el temps!

        -Zis i zas, zas i zis,
        en un plis som al pis
        amb un plas som a baix.


                                                                                 Continuarà

L'ASERET DINS DE L'ARMARI II

     Per la màgia de les paraules, havia anat a parar a un altre llibre? Era “El lago de los ensueños”, oi? El blau maragda era intens i les boirines li van fer agafar esgarrifanses. Era realment dins un llibre? La sensació de caiguda lliure que va tenir la va desvetllar de cop. On aniria a parar? Pensava fer una passejada per damunt del llac i els pobles de la seva riba. No podia dominar el vol amb les ales menudes ben ertes. L’Aseret queia a gran velocitat. No parava d’assajar conjurs de volades imprevistes que la feien anar d’aquí cap allà, ara amunt ara avall i sense aconseguir estabilitzar-se. Canvià d’estratègia i fixà la mirada en un punt concret. La torre d’un castell medieval li semblà prou forta per llançar-hi l’àncora d’emergència. Un fil finíssim d’aranya de l’àcer més ferm, solcà l’aire i s’amarrà als merlets de ponent. L’estrebada fou tan forta que començà a donar voltes en centrífuga a mil revolucions.
       Marejada com una sopa, no tenia clar si el que veia a sota els peus era una piscina, un fossat o el mar. Va caure i es preparà per a una cabussada. Però no, un drac blanc i petit va emergir del mar emmerletat. La va recollir amb la grapa i s’enfilà com una bala cel amunt. La portà a fer un recorregut guiat per tots els pobles i viles d’aquell ribatge. No s’equivocava no, l’Aseret. Aquell era el llac de Garda, el seu llac dels somnis.
        El drac li va explicar que era el guia encantat de la vila de Sirmione d’ençà el s.XIII i que va venir de la Xina, empaitant Marco Polo. Es va perdre en les boirines dels Alps Julians i les Dolomites, fins que una clariana sobre l’estany el va encisar de blau i aquí es va quedar pels segles dels segles. La realitat i la màgia més actual la vivia en aquest indret meravellós però si s’aventurava fora de la vall era entrar en una màquina del temps. Sense cap mena de lògica, cap a l’oest viatjava al passat i cap a l’est al futur. L’Aseret sense pensar-ho li va demanar si la portaria fins a Franckfurt sense badar, però que no s’estalviés cap raconada dels Alps. Cap al passat, era el què necessitava. 



dimecres, 15 de juliol de 2020

L'ASERET DINS DE L'ARMARI I

 L’Aseret menuda pensava molt de pressa i feu el pensament de deixar-se endur i observar amb atenció, aquell nou món.
        S’esquitllà pel foradet del pany de la portella vermella i, altra volta a les fosques. Amunt i avall per un indret tancat, tan aviat ensopegava amb parets dures com s’enfonsava en terrenys tous. La fosca era absoluta. Es tragué les ulleres i feu temps per acostumar-se a la foscor. 
        -Ai caram! Com era l’encanteri per veure-s’hi
a les fosques?– pensà en veu alta.
        I tornant al passat petit, recordà un poemet inventat per fer-se passar el neguit quan la tancaven al quarto fosc:
        “Silueta pastosa d’esquerdes
        innobles lluentes porugues
        angoixes que vénen i mimem
        les nenes dolentes i no les deixen
        anar per allà on volen les tanquen
        pobretes soletes a les cambres més fosques
        llunyanes i fredes que escolen tendreses
        proeses i fermes tenebres
        engoleixen els monstres
        més negres…”*
        Acabat de dir, el marc de la porta deixà passar la llum i semblà que es feia de dia i prengué consciència que es trobava dins l’armari mirall de l’habitació dels seus pares. La claror mostrava  el fons de l’armari i ni rastre de cap porteta, tampoc en feu massa cabal. El terra era inestable i tou, fet de tovalloles. Donant-se embranzida a força de pensament, es passejà de prestatge en prestatge fins que un llibre amagat darrera els llençols, l’encuriosí. ”Heidi” de la Johanna Spyri de la Colección Historias editat per Bruguera. Recordà quan de petita, xafardejant a l’armari mirall l’havia trobat i com s’ho havia callat per no descobrir-se. La mare li va regalar pel seu sant, va ser el seu primer llibre. 
        L’Aseret menairona s’esmunyí dins el llibre i tot saltant de pàgina en pàgina inicià un viatge per les il·lustracions d’Àngel Badia Camps. Acompanyà la Heidi en la seva aventura pels Alps suïssos, amb l’avi i el seu amic Pere. Viatjà fins a Franckfurt, a Alemanya, a fer companyia  la Clara tot amagant-se de la senyoreta Rottenmeier. Els dibuixos eren en blanc i negre i els calia el color, que va trobar, llegint paraula per paraula i, de cap a cap, el llibre. Fou un viatge fascinant. La nostra bruixa xicarrona va tenir la paciència de recórrer el text passejant-s’hi. 
        Diria que alguna màgia va fer, per no marejar-se amb tanta giragonsa. Diria que li van nèixer unes aletes d’elf. S’enamorà per sempre més de les muntanyes, de les flors i de tots el verds. L’Aseret d’ales de marieta aixecà el vol i es veié sobre el llac de Garda .

*Així com Penèlpe.-Teresa Ribera i Icart,Ed.Cal Siller, Prats de Lluçanès, 2006





dilluns, 13 de juliol de 2020

L'ASERET DINS DE L'ARMARI

“Em llanço a ulls clucs
pel pendent de la vida.
La reflexió mesurada
al racó de l’escala.
La rauxa em llança
pel vertigen del cargol.
Un crit de por s’esfilagarsa
i ressona pel revolt sinuós.
Caiguda a plom,
espai infinit,
solitud al cor del somni.”*

        L’Aseret es trobava en un indret fosc i estret, enfetgegada i sense poder-se moure. Amb les ulleres de llegir posades i sense saber què hi feia en aquell lloc. Palpant, palpant, tingué la impressió de ser dins d’un armari i de tenir davant dels nassos una porta de fusta vella i pollada. Estava entaforada entre mantes i coixins, encara hi havia una postada més amunt. Eren capses, el què tocava? Amb els peus intentava arribar al terra, però no! Era un senyor armari.
        Tot d’un plegat, una olor antiga i familiar la va transportar al seu passat petit. Amb angúnia es feu pas entre els coixins fins a tocar el fons i sí, era un armari de paret. Havia anat a petar a l’armari empotrat de ca la mare. Un armari, per cert, que hores d’ara ja no existeix, va desaparèixer en la penúltima remodelació de la casa.
        Sense mobilitat de cap mena, l’Aseret cercà amb la mirada una escletxa de llum. Un filet prim li descobrí un foradet a l’alçada de l’ull esquerre. Hi acostà l’ull i un raig de llum li mostrà una porteta minúscula de color vermell, al bell mig de la paret de l’altra banda del corredor. Ni temps per pensar com s’ho faria per sortir de l’armari, talment l’Alícia en terra de meravelles, es veié reduïda al tamany d’un menairó. Sí, d’aquells que als Pallars viuen dins d’un canó d’agulles i si es veuen lliures demanen feina, feina.
L’Aseret era tan menuda que va sortir pel forat del pany sense cap problema. Com una volva de pols es mogué pel raig de llum fins la porteta vermella. La casa era gegantina i a la ràdio, Gino Paoli cantava Sapore di sale.
        Viatjant pel fil de llum, observava l’entorn conegut i antic. Es feia creus d’aquella porteta de l’habitació dels pares, en sa vida hi havia parat esment. Juraria i perjuraria que abans no hi era. Aleshores, s’adonà que feia un temps que es movia mig perduda per l’altra dimensió per alguna raó misteriosa.
Continuarà
*Així com Penèlpe.-Teresa Ribera i Icart,Ed.Cal Siller, Prats de Lluçanès, 2006

dijous, 23 d’abril de 2020

diumenge, 5 d’abril de 2020

CARTA DE L'ASERET ALS MIXUS

Estimats Mixus,
      Ja sé que m'enyoreu des que sóc a dins l'armari. Ja us ben asseguro que de moment no penso sortir, perquè encara que no ho sembli, ja sóc molt gran. Per això, per edat i per precaució no puc sortir-ne. I, a més a més, les bruixes i els bruixots de bona fe, estem treballant en la fòrmula màgica capaç d'aturar aquest virus maligne, que ens té a tots tancats a casa.
     Ja sabeu  que la intenció era muntar la Rebotiga de la Bruixa el dia de Sant Jordi, a la plaça de Sant Antoni de Perafita. No podrà ser, però si les autoritats sanitàries ens ho permeten, ho farem per la Festa Major, o sinó, un altre dia serà.
    Mixus estimats, oi que deixareu veure aquesta carta a la quitxalla de Perafita?
    I dir-los també, que aprofitin aquests dies per investigar i inventar, per dibuixar i pintar, per escriure contes, poemes i cartes, per ajudar a casa i per jugar. Quan ens poguem retrobar a la Rebotiga de la Bruixa ens ho podrem explicar i ensenyar, si us ve de gust, amb una una exposició i presentació de tot plegat. Si ho trobeu massa enllà, també ho podeu explicar tot comentant a La Bústia de l'Aseret.
    Mentrestant en Gerard i la Teresa que s'espabilin per posar a punt el conte de la meva aventura a dins de l'armari.
    Cuquis meus, feu arribar, si us plau , aquesta carta als pares, a les mares i a les mestres de l'escola Heurom que coneixeu.
                                 "Ales a les potetes, presto!"
     Molts petons i abraçades,


                                                    La vostra bruixa : Aseret

Perafita, 5 d'Abril de 2020

PD : Que quedi clar que a la Rebotiga de la Bruixa qualsevol persona hi es benvinguda, tingui l'edat que tingui. O sigui, que si quan ens retrobem teniu alguna obra per mostrar o presentar, no quedeu!

dijous, 13 de febrer de 2020

-QUÈ HI FA L'ASERET A DINS L'ARMARI?

No sabem res de l'Aseret o sí...Només sabem que és dins un armari. I, què hi fa? L'Aquil·les i l'Ulisses fan guardia, ara l'un ara l'altre, davant l'armari mirall.