L'ASERET DINS DE L'ARMARI

“Em llanço a ulls clucs
pel pendent de la vida.
La reflexió mesurada
al racó de l’escala.
La rauxa em llança
pel vertigen del cargol.
Un crit de por s’esfilagarsa
i ressona pel revolt sinuós.
Caiguda a plom,
espai infinit,
solitud al cor del somni.”*

        L’Aseret es trobava en un indret fosc i estret, enfetgegada i sense poder-se moure. Amb les ulleres de llegir posades i sense saber què hi feia en aquell lloc. Palpant, palpant, tingué la impressió de ser dins d’un armari i de tenir davant dels nassos una porta de fusta vella i pollada. Estava entaforada entre mantes i coixins, encara hi havia una postada més amunt. Eren capses, el què tocava? Amb els peus intentava arribar al terra, però no! Era un senyor armari.
        Tot d’un plegat, una olor antiga i familiar la va transportar al seu passat petit. Amb angúnia es feu pas entre els coixins fins a tocar el fons i sí, era un armari de paret. Havia anat a petar a l’armari empotrat de ca la mare. Un armari, per cert, que hores d’ara ja no existeix, va desaparèixer en la penúltima remodelació de la casa.
        Sense mobilitat de cap mena, l’Aseret cercà amb la mirada una escletxa de llum. Un filet prim li descobrí un foradet a l’alçada de l’ull esquerre. Hi acostà l’ull i un raig de llum li mostrà una porteta minúscula de color vermell, al bell mig de la paret de l’altra banda del corredor. Ni temps per pensar com s’ho faria per sortir de l’armari, talment l’Alícia en terra de meravelles, es veié reduïda al tamany d’un menairó. Sí, d’aquells que als Pallars viuen dins d’un canó d’agulles i si es veuen lliures demanen feina, feina.
L’Aseret era tan menuda que va sortir pel forat del pany sense cap problema. Com una volva de pols es mogué pel raig de llum fins la porteta vermella. La casa era gegantina i a la ràdio, Gino Paoli cantava Sapore di sale.
        Viatjant pel fil de llum, observava l’entorn conegut i antic. Es feia creus d’aquella porteta de l’habitació dels pares, en sa vida hi havia parat esment. Juraria i perjuraria que abans no hi era. Aleshores, s’adonà que feia un temps que es movia mig perduda per l’altra dimensió per alguna raó misteriosa.

Continuarà

*Així com Penèlpe.-Teresa Ribera i Icart,Ed.Cal Siller, Prats de Lluçanès, 2006