Emprèn, en una embranzida extraordinària, el vol cap al
poble. La primera passada serà ràpida, per comprovar si l’activitat oreneta és
l’habitual. En el segon tomb farà parada
de visita particular a cada niu, per veure si tot va bé o si els cal cap
ajuda. Disposada sempre a donar un cop de mà, també màgic, si convé, perquè no
se sap mai, d’uns anys ençà, la vida de les orenetes s’ha complicat de mala
manera. Per això, aprofita per estudiar com ajudar-les quan les seves amigues
són a l’Àfrica.
Aquesta vegada les ha trobat garlant amb les veïnes ,
explicant-se les peripècies del viatge. Totes a l’hora en una piuladissa
incansable i, qui no, després d’un camí tant llarg i ple d’anècdotes.
-Tsuit com estan els nius? – Els pregunta sense ni fer
parada.
-Bé! Una mica deixats i bruts, però ben sencers!
-Me n’alegro! Adééééééééééu!- - L’Aseret continua el vol
i se’n va a trobar la Txirrip.
- Txirrip, com estan
els nius?
-Bé! Una mica deixats I bruts, però sencers!
-Quina alegria Txirrip! Arreveure!
Ara a l’Aseret li cal anar a inspeccionar les basses, les
fonts i els rierols on acostumen abeurar-se. Amb un glop en té prou per
adonar-se de si l’aigua està prou bé. Avui, igual que en els últims set anys,
ha hagut de tornar volant a casa després del primer glop i li ha anat d’un pèl
de no caure marejada abans d’arribar-hi. Mai no saps què et pots trobar en les
aigües i sobretot, en les estancades.
Continuarà
