divendres, 19 de febrer de 2021

I L'ASERET? II

 


Sí sí, menys mala bava! Els Mixus no en tenen ni idea del què fa ni deixa de fer l'Aseret, i menys per on para. Perquè una cosa és ser a casa teva i poder fer un voltet de tant en tant pel terrat i l'altra ser a dins d'un armari. Però, encara hi és a dins l'armari? El problema és que no ho saben ni ho sap ningú conegut. Aviat ja farà un any que en van tenir l'última notícia i poc es pensaven que duraria tant aquesta incertesa. Ni una notícia, ni un senyal màgic, res que els doni cap pista. Desapareguda, talment desapareguda. I la troben a faltar, i tant que la troben a faltar! És allò que ja dèiem : ser o no ser un gat de bruixa. Ells són gats de bruixa i la bruixa s'ha fet escàpola i això és difícil de pair. Ah, l'altre dia  vam escoltar com l'Aquil·les i L'Ulisses en parlaven davant l'observatori dels ocells de Cal Cansdemesavall.
I la Helen, la mixa, què en diu de tot plegat? La Helen, guia de l'Aseret en alguna que d'altra aventura i que fa estada a Cal Vellracó, està ben desorientada. Sort en té de la seva amiga Taga, una gosseta que passa temporades a casa seva. Ara amb la pandèmia i el confinament, s'hi ha instal·lat tot un mes. A la Helen, els gossos, no li feien gens de gràcia perquè quan era una gata de carrer li havien clavat més d'un ensurt. Encara fins no fa gaire, quan sortia al pati i en sentia a bordar per allà a la vora, se'n tornava a dins espiritada.
Amb la Taga han tingut unes llargues converses de sofà, han parlat de tot. De primer va ser concert de badalls i manifestacions d'avorriment, ara de l'una ara de l'altra. La Taga es queixava de l'abús dels seus amos que la feien voltar fins a quatre cops al dia. Caram amb el confinament i no poder anar a passejar amb família! I, aquí Perafita, rai! Pots anar per camins de terra i herba. A Vic, quin martiri amb tant asfalt! A ella tampoc li feia ni mica d'il·lusió compartir casa amb una gata, perquè de natural no els té cap simpatia. Li confessava a la Helen, que ara estava contenta d'haver fet una amiga  per compartir estones de becaines i d'ensopiment. En companyia tot és molt més passador. La Helen li deia que mai s'hagués cregut que fos capaç de compartir sofà ni llit amb un gos, més ben dit, gossa. I encara menys, fer-se'n amiga.Oh, i tantes i interessants estones de diàlegs confinats! Repetint les preocupacions dels seus amos, comentant la jugada, criticant els gats i gossos del veïnat, explicant-se la vida, somniant el futur i arrenjant el món davant la tele. La Helen  tem que si això dura gaire, pot arribar a oblidar que  és una gata de bruixa. Aquesta vida plàcida de la llar és molt còmoda i ja no la canviaria per res del món i ni amb la vida de carrer. Amb la Taga coincideixen i no entenen perquè els de casa es queixen tant, no hi ha com la vida regalada de tenir caseta on aixoplugar-te , on no passes ni fred ni calor i pots descansar del món sorollós. Diuen : Estan bojos, els humans! Tan rebé que s'està a casa i ells només tenen la dèria de sortir. I si això d'ara dura gaire i l'Aseret no apareix aviat, la Helen no està gens segura de poder-la acompanyar en les seves aventures. Caram, que ella també, ja té una edat!

dilluns, 25 de gener de 2021

I L' ASERET? I

 


Sí sí! L'Aquil·les i l'Ulisses se les prometien molt felices i no pensaven que ells també, n'estaven de confinats. Ells són gats de casa i domesticats. De mica en mica en van prenen consciència perquè una cosa és ser un gat de bruixa i l'altra un gat de casa i prou. Sense l'Aseret la seva vida era ben avorrida. I si la cosa dura gaire, acabaran essent uns gats porucs i grassos. I, l'enyor és molt més que l'afecte que li puguin tenir a la seva bruixa. Enyoren l'aventura i aquell ai al cor que els posava els pèls de punta quan els cridava per ajudar-la. Si això dura gaire, perdran el seu instint més caçador i es malacostumaran a la vida fàcil i còmode.

A Cal Cansdemesavall ja els cuiden ja. Pinso del bo i ben barrejat, dos cops al dia i si insisteixen amb els seus marrameus més dolços potser berenaran i tot. Els deixen fer migdiada matinal i de tarda al llit i s'han fet amos del sofà i la butaca.

Si això dura massa, ja no sabran que és caçar un ocell i poden acabar fent-se reporters del National Geographic o Naturalistes del Lluçanès. Heu vist una cosa més estranya? I tot perquè des de l'última nevada, cada dia, posen engrunes de pa sec a la taula del terrat i és un festival d'ocellics. Oh! I amb el pas que anem s'estan fent amos del terrat. L'Aquil·les i l'Ulisses, confinats a dins, s'ho miren  tot llepant-se els bigotis i movent la cua amb delectança. Miols i mirades de sortir, però ca..no hi ha manera. Condicionats per l'horari dels ocells.

Quin observatori d'ocells han muntat al menjador! La càmera amb els tres peus a punt per enxampar-los en acció. Apa, a observar-los i a veure-los-hi totes les gràcies i costums. Quina tortura! Es queixen. No vols caldo, tres tasses!

Pensen que cal tenir paciència, que ja vindran temps millors. Quan arribi el bon temps ja no caldrà posar-los pa sec, ni granes ni cacauets. Que tindran tot el terrat per ells sols i que faran fora aquests okupes descarats.

-Enyoro l'Aseret.- fa l'Aquil·les.-Ella ens en deixaria caçar-ne algun. Ara que no hi és , vénen tots els ocells que no pot veure ni en pintura. Com s'aprofiten!

-Oh, sí!.- afegeix l'Ulisses.-He comptat sis mallerengues carboneres, dues de blaves, un pit-roig, un pardal i un pica-soques blau.

-I mira que ens ben veuen i no ens tenen gens de por. Mecàtxim l'olla! A veure si per ventilar el menjador deixen la porta oberta d'una vegada.- diu l'Aquil·les.- Aquests ocells no tenen vergonya.

-Sí, ja ho diuen : De fora vingueren i de casa ens tragueren. Ja fa dies que tinc la mosca al nas. Si això dura massa haurem de telefonar  la Protectora d'Animals.- protesta l'Ulisses.

-Per què Ulisses?.- pregunta l'Aquil·les.

- No em diràs que no és una tortura, tenir uns felins caçadors com nosaltres, a l'observatori dels ocells i sense poder-hi ni jugar ni cruspir-nos-los.- contesta l'Ulisses.

-Gat! No serà tant! Ni que passessis gana. I, n'estàs tip de veure ocells per les picees  del jardí. A més , no sé que dirien les orenetes si ens cruspíem les seves parentes.- corregeix l'Aquil·les.

-Ai, ai! tant temps tancat, enyorat i avorrit, ja no ho soporto. Aquest hivern és farà molt llarg. Punyeta!.-es queixa l'Ulisses.

-Paciència, Lisses! .- el consola l'Aquil·les.- A més per què et vols menjar un ocell, tu? Ai uix, les plomes! És més bo el pernil dolç i , les olives negres , quina aroma, oi?

-Potser tens raó Quil·les. Fa  temps que l'Aseret no ens atia contra els ocellets. Anys i potser panys i tot. Em sembla que cada vegada té menys mala bava. I, què deu fer ara? On para?

                                                                                                            Continuarà