Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bassès. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bassès. Mostrar tots els missatges

dijous, 14 de març del 2019

TOT EMPAITANT UNS ULLS DE LLUM : ELS MIXUS 1


I sí, va funcionar. Del tot? No ho podia pas saber encara. On era? Un camp o una prada? Era de nit, sense lluna. La terra ben fosca i el cel era un formiguer d’estels lluents.
Un vent sobtat va portar una boirada negra que pujava del fons de la vall. La nit es feu fosca com la gola d’un llop. No es veia ni un borrall. Impossible orientar-se sense l’estel polar. Curiosament no se sentia ni el xot ni l’òliba , era un indret ben silenciós.
Tot d’un plegat, dos llumets verds, fars de nit, començaren a moure’s arran de terra. Dibuixaven vuits en la fosca. S’hi apropà i va reconèixer  el seu gat. Ara pla! Si era l’Aquil·les! Amb un gest li manà que la tragués d’aquell lloc.
I l’Aquil·les la va conduir de la Font dela Prada fins a la casa de Bassès, resseguint la bassa. En arribar-hi, el mix es va perdre en la foscor.
La nit continuava sent negra i silenciosa. Ni una ànima enlloc ni cap senyal de vida. Ja la tenim altra vegada, i ara mirant la nit, dreta amb els braços estirats i els palmells cel amunt i amb un declamar mut, digué tres vegades:
 -De camp a camp,
de camí a camí,
d’aigua a aigua,
de casa a casa.
Ara mateix!!!

dijous, 7 de març del 2019

TOT EMPAITANT UNS ULLS DE LLUM : ELS MIXUS


Vet aquí que l’Aseret de Cal Cansdemesavall i bruixa d’amagatotis, en una de les seves caminades matineres, es va trobar tot d’una a la cruïlla de dos camins. L’un  tintat de groc , prou ample per passar-hi dos cotxassos, i l’altre era més aviat un corriol que s’endinsava al bosc. Sense dubtar-ne gens ni mica, emprengué el camí del bosc.
Aviat va reconèixer l’indret, era pels volts de Vilarrasa. Quantes vegades no hi havia anat a caçar bolets! El pla dels erols, el bosquet dels fredelucs, els esbarzers del caminoi i les rovelloneres del marge. Curiosament, i se n’estranyà, no se sentia ni un sol ocell, era un indret ben silenciós. La sorpresa fou quan es disposà a emprendre la tornada per la drecera de les pedres dretes, que menava als camps de dalt. Un desmunt de brancatges, soques, terra i pedres feien barrera a la part alta del marge. Pujar-hi era perillós, et podies quedar enganxada, enfonsada o fer caure qualsevol roc dels pengim-penjam. Cercà inútilment un pas alternatiu cap amunt. En fer el pensament de sortir per un altre lloc, va veure un ombra que sortia de darrera del tronc del pi més proper. Una bestiola, que amb la cua enlaire, es va escapolir per un forat que s’obria pas entre romagueres. L’Aseret es feu tan petita com pogué i , a quatre grapes, la seguí. No la perdia mai de vista ,  però l’ombra no es deixà atrapar de cap de les maneres. Van voltar i revoltar, anaren amunt i avall fins a les envistes del pantà de Vilarrasa.
L’ombra no era enlloc. De què la tenia present, es preguntava l’Aseret. Ara de cop i volta es trobava en un fangar i una mollera. Ja no distingia camí ni camp. Cercava l’ombra amb la mirada. Enlloc!
No tenia cap d’altra solució que fer un conjur de canvi de lloc.  Així doncs, dreta enmig del fangar, amb els braços estirats endavant i els palmells oberts cel amunt, i amb una veu sense so va dir les tres vegades de rigor:
-De camp a camp,
de camí a camí,
d’aigua a aigua,
de Vardés a Bassès.
Ara mateix!!!