TOT EMPAITANT UNS ULLS DE LLUM : ELS MIXUS 1

I sí, va funcionar. Del tot? No ho podia pas saber encara. On era? Un camp o una prada? Era de nit, sense lluna. La terra ben fosca i el cel era un formiguer d’estels lluents.

Un vent sobtat va portar una boirada negra que pujava del fons de la vall. La nit es feu fosca com la gola d’un llop. No es veia ni un borrall. Impossible orientar-se sense l’estel polar. Curiosament no se sentia ni el xot ni l’òliba , era un indret ben silenciós.

Tot d’un plegat, dos llumets verds, fars de nit, començaren a moure’s arran de terra. Dibuixaven vuits en la fosca. S’hi apropà i va reconèixer  el seu gat. Ara pla! Si era l’Aquil·les! Amb un gest li manà que la tragués d’aquell lloc.

I l’Aquil·les la va conduir de la Font dela Prada fins a la casa de Bassès, resseguint la bassa. En arribar-hi, el mix es va perdre en la foscor.

La nit continuava sent negra i silenciosa. Ni una ànima enlloc ni cap senyal de vida. Ja la tenim altra vegada, i ara mirant la nit, dreta amb els braços estirats i els palmells cel amunt i amb un declamar mut, digué tres vegades:

 -De camp a camp,

de camí a camí,

d’aigua a aigua,

de casa a casa.

Ara mateix!!!