I sí! Ja la
tenim un dia de bon matí, a la cruïlla de la carretera de Sant Bartomeu cap a
l’ermita de Santa Margarida de Vilaltella. No anava sola, l’acompanyava
l’Airam. Buscaven les fonts perdudes de Perafita, en feien l’inventari.
Curiosament no se sentia cap ocell, ni el gaig havia donat l’alarma, l’indret
era ben silenciós. Ni corriols, ni camins fresats, ni cap rètol que les portés
a la font. Van trobar un tub que neixia d’un dipòsit ben tancat al mig d’un
clos embardissat i s’estirava torrent avall.
Seria la Font de la Mina? Amb dubtes, s’adreçaren cap a Santa Margarida.
L’Aseret, es trobà sola una altra vegada. On s’havia ficat l’Airam? Coi, de
mossa!
Cansada de
camins que no menaven enlloc va fer el conjur màgic per última vegada,
arriscant-se a no arribar enlloc. Ja havia fracassat a la tercera que diuen que
va la vençuda.
De cara
l’ermita i abraçant el roure més vell, va dir amb la veu més dolça que tenia i
que tampoc es va sentir:
-De camp a
camp,
de camí a
camí,
d’aigua a
aigua,
d’església a
església.
Ara
mateix!!!
Ara m'estava imaginant les disbauxes nocturnes de les bruixes , al toll...
ResponEliminaSi busquen fonts perdudes tindran una feinada, perquè darrerament n'han desaparegut moltes i és una llàstima...Veig que sempre tenen problemes amb els camins, potser que es comprin un GPS, ara que si són bruixes!
A veure si aquesta vegada el conjur serà el definitiu...
Petonets per a totes, bruixes o no.
Les bruixes d'avui dia no sé si són com les d'abans.Tampoc sabria dir si són gaire modernes, pel que fa a la tècnica i la modernitat.
ResponEliminaRealment si estimen la natura, tenen una gran feinada!