L'ASERET DINS DE L'ARMARI II

     Per la màgia de les paraules, havia anat a parar a un altre llibre? Era “El lago de los ensueños”, oi? El blau maragda era intens i les boirines li van fer agafar esgarrifanses. Era realment dins un llibre? La sensació de caiguda lliure que va tenir la va desvetllar de cop. On aniria a parar? Pensava fer una passejada per damunt del llac i els pobles de la seva riba. No podia dominar el vol amb les ales menudes ben ertes. L’Aseret queia a gran velocitat. No parava d’assajar conjurs de volades imprevistes que la feien anar d’aquí cap allà, ara amunt ara avall i sense aconseguir estabilitzar-se. Canvià d’estratègia i fixà la mirada en un punt concret. La torre d’un castell medieval li semblà prou forta per llançar-hi l’àncora d’emergència. Un fil finíssim d’aranya de l’àcer més ferm, solcà l’aire i s’amarrà als merlets de ponent. L’estrebada fou tan forta que començà a donar voltes en centrífuga a mil revolucions.
       Marejada com una sopa, no tenia clar si el que veia a sota els peus era una piscina, un fossat o el mar. Va caure i es preparà per a una cabussada. Però no, un drac blanc i petit va emergir del mar emmerletat. La va recollir amb la grapa i s’enfilà com una bala cel amunt. La portà a fer un recorregut guiat per tots els pobles i viles d’aquell ribatge. No s’equivocava no, l’Aseret. Aquell era el llac de Garda, el seu llac dels somnis.
        El drac li va explicar que era el guia encantat de la vila de Sirmione d’ençà el s.XIII i que va venir de la Xina, empaitant Marco Polo. Es va perdre en les boirines dels Alps Julians i les Dolomites, fins que una clariana sobre l’estany el va encisar de blau i aquí es va quedar pels segles dels segles. La realitat i la màgia més actual la vivia en aquest indret meravellós però si s’aventurava fora de la vall era entrar en una màquina del temps. Sense cap mena de lògica, cap a l’oest viatjava al passat i cap a l’est al futur. L’Aseret sense pensar-ho li va demanar si la portaria fins a Franckfurt sense badar, però que no s’estalviés cap raconada dels Alps. Cap al passat, era el què necessitava.