L'ASERET DINS DE L'ARMARI II

     Per la màgia de les paraules, havia anat a parar a un altre llibre? Era “El lago de los ensueños”, oi? El blau maragda era intens i les boirines li van fer agafar esgarrifanses. Era realment dins un llibre? La sensació de caiguda lliure que va tenir la va desvetllar de cop. On aniria a parar? Pensava fer una passejada per damunt del llac i els pobles de la seva riba. No podia dominar el vol amb les ales menudes ben ertes. L’Aseret queia a gran velocitat. No parava d’assajar conjurs de volades imprevistes que la feien anar d’aquí cap allà, ara amunt ara avall i sense aconseguir estabilitzar-se. Canvià d’estratègia i fixà la mirada en un punt concret. La torre d’un castell medieval li semblà prou forta per llançar-hi l’àncora d’emergència. Un fil finíssim d’aranya de l’àcer més ferm, solcà l’aire i s’amarrà als merlets de ponent. L’estrebada fou tan forta que començà a donar voltes en centrífuga a mil revolucions.
       Marejada com una sopa, no tenia clar si el que veia a sota els peus era una piscina, un fossat o el mar. Va caure i es preparà per a una cabussada. Però no, un drac blanc i petit va emergir del mar emmerletat. La va recollir amb la grapa i s’enfilà com una bala cel amunt. La portà a fer un recorregut guiat per tots els pobles i viles d’aquell ribatge. No s’equivocava no, l’Aseret. Aquell era el llac de Garda, el seu llac dels somnis.
        El drac li va explicar que era el guia encantat de la vila de Sirmione d’ençà el s.XIII i que va venir de la Xina, empaitant Marco Polo. Es va perdre en les boirines dels Alps Julians i les Dolomites, fins que una clariana sobre l’estany el va encisar de blau i aquí es va quedar pels segles dels segles. La realitat i la màgia més actual la vivia en aquest indret meravellós però si s’aventurava fora de la vall era entrar en una màquina del temps. Sense cap mena de lògica, cap a l’oest viatjava al passat i cap a l’est al futur. L’Aseret sense pensar-ho li va demanar si la portaria fins a Franckfurt sense badar, però que no s’estalviés cap raconada dels Alps. Cap al passat, era el què necessitava. 

L'ASERET DINS DE L'ARMARI I

 L’Aseret menuda pensava molt de pressa i feu el pensament de deixar-se endur i observar amb atenció, aquell nou món.
        S’esquitllà pel foradet del pany de la portella vermella i, altra volta a les fosques. Amunt i avall per un indret tancat, tan aviat ensopegava amb parets dures com s’enfonsava en terrenys tous. La fosca era absoluta. Es tragué les ulleres i feu temps per acostumar-se a la foscor. 
        -Ai caram! Com era l’encanteri per veure-s’hi
a les fosques?– pensà en veu alta.
        I tornant al passat petit, recordà un poemet inventat per fer-se passar el neguit quan la tancaven al quarto fosc:
        “Silueta pastosa d’esquerdes
        innobles lluentes porugues
        angoixes que vénen i mimem
        les nenes dolentes i no les deixen
        anar per allà on volen les tanquen
        pobretes soletes a les cambres més fosques
        llunyanes i fredes que escolen tendreses
        proeses i fermes tenebres
        engoleixen els monstres
        més negres…”*
        Acabat de dir, el marc de la porta deixà passar la llum i semblà que es feia de dia i prengué consciència que es trobava dins l’armari mirall de l’habitació dels seus pares. La claror mostrava  el fons de l’armari i ni rastre de cap porteta, tampoc en feu massa cabal. El terra era inestable i tou, fet de tovalloles. Donant-se embranzida a força de pensament, es passejà de prestatge en prestatge fins que un llibre amagat darrera els llençols, l’encuriosí. ”Heidi” de la Johanna Spyri de la Colección Historias editat per Bruguera. Recordà quan de petita, xafardejant a l’armari mirall l’havia trobat i com s’ho havia callat per no descobrir-se. La mare li va regalar pel seu sant, va ser el seu primer llibre. 
        L’Aseret menairona s’esmunyí dins el llibre i tot saltant de pàgina en pàgina inicià un viatge per les il·lustracions d’Àngel Badia Camps. Acompanyà la Heidi en la seva aventura pels Alps suïssos, amb l’avi i el seu amic Pere. Viatjà fins a Franckfurt, a Alemanya, a fer companyia  la Clara tot amagant-se de la senyoreta Rottenmeier. Els dibuixos eren en blanc i negre i els calia el color, que va trobar, llegint paraula per paraula i, de cap a cap, el llibre. Fou un viatge fascinant. La nostra bruixa xicarrona va tenir la paciència de recórrer el text passejant-s’hi. 
        Diria que alguna màgia va fer, per no marejar-se amb tanta giragonsa. Diria que li van nèixer unes aletes d’elf. S’enamorà per sempre més de les muntanyes, de les flors i de tots el verds. L’Aseret d’ales de marieta aixecà el vol i es veié sobre el llac de Garda .

*Així com Penèlpe.-Teresa Ribera i Icart,Ed.Cal Siller, Prats de Lluçanès, 2006

L'ASERET DINS DE L'ARMARI

“Em llanço a ulls clucs
pel pendent de la vida.
La reflexió mesurada
al racó de l’escala.
La rauxa em llança
pel vertigen del cargol.
Un crit de por s’esfilagarsa
i ressona pel revolt sinuós.
Caiguda a plom,
espai infinit,
solitud al cor del somni.”*

        L’Aseret es trobava en un indret fosc i estret, enfetgegada i sense poder-se moure. Amb les ulleres de llegir posades i sense saber què hi feia en aquell lloc. Palpant, palpant, tingué la impressió de ser dins d’un armari i de tenir davant dels nassos una porta de fusta vella i pollada. Estava entaforada entre mantes i coixins, encara hi havia una postada més amunt. Eren capses, el què tocava? Amb els peus intentava arribar al terra, però no! Era un senyor armari.
        Tot d’un plegat, una olor antiga i familiar la va transportar al seu passat petit. Amb angúnia es feu pas entre els coixins fins a tocar el fons i sí, era un armari de paret. Havia anat a petar a l’armari empotrat de ca la mare. Un armari, per cert, que hores d’ara ja no existeix, va desaparèixer en la penúltima remodelació de la casa.
        Sense mobilitat de cap mena, l’Aseret cercà amb la mirada una escletxa de llum. Un filet prim li descobrí un foradet a l’alçada de l’ull esquerre. Hi acostà l’ull i un raig de llum li mostrà una porteta minúscula de color vermell, al bell mig de la paret de l’altra banda del corredor. Ni temps per pensar com s’ho faria per sortir de l’armari, talment l’Alícia en terra de meravelles, es veié reduïda al tamany d’un menairó. Sí, d’aquells que als Pallars viuen dins d’un canó d’agulles i si es veuen lliures demanen feina, feina.
L’Aseret era tan menuda que va sortir pel forat del pany sense cap problema. Com una volva de pols es mogué pel raig de llum fins la porteta vermella. La casa era gegantina i a la ràdio, Gino Paoli cantava Sapore di sale.
        Viatjant pel fil de llum, observava l’entorn conegut i antic. Es feia creus d’aquella porteta de l’habitació dels pares, en sa vida hi havia parat esment. Juraria i perjuraria que abans no hi era. Aleshores, s’adonà que feia un temps que es movia mig perduda per l’altra dimensió per alguna raó misteriosa.

Continuarà

*Així com Penèlpe.-Teresa Ribera i Icart,Ed.Cal Siller, Prats de Lluçanès, 2006

DES DE LA REBOTIGA DE LA BRUIXA CONFINADA

En aquest Sant Jordi tan especial moltes paraules dolces i roses de paper.
A reveure.

CARTA DE L'ASERET ALS MIXUS

Estimats Mixus,
      Ja sé que m'enyoreu des que sóc a dins l'armari. Ja us ben asseguro que de moment no penso sortir, perquè encara que no ho sembli, ja sóc molt gran. Per això, per edat i per precaució no puc sortir-ne. I, a més a més, les bruixes i els bruixots de bona fe, estem treballant en la fòrmula màgica capaç d'aturar aquest virus maligne, que ens té a tots tancats a casa.
     Ja sabeu  que la intenció era muntar la Rebotiga de la Bruixa el dia de Sant Jordi, a la plaça de Sant Antoni de Perafita. No podrà ser, però si les autoritats sanitàries ens ho permeten, ho farem per la Festa Major, o sinó, un altre dia serà.
    Mixus estimats, oi que deixareu veure aquesta carta a la quitxalla de Perafita?
    I dir-los també, que aprofitin aquests dies per investigar i inventar, per dibuixar i pintar, per escriure contes, poemes i cartes, per ajudar a casa i per jugar. Quan ens poguem retrobar a la Rebotiga de la Bruixa ens ho podrem explicar i ensenyar, si us ve de gust, amb una una exposició i presentació de tot plegat. Si ho trobeu massa enllà, també ho podeu explicar tot comentant a La Bústia de l'Aseret.
    Mentrestant en Gerard i la Teresa que s'espabilin per posar a punt el conte de la meva aventura a dins de l'armari.
    Cuquis meus, feu arribar, si us plau , aquesta carta als pares, a les mares i a les mestres de l'escola Heurom que coneixeu.
                                 "Ales a les potetes, presto!"
     Molts petons i abraçades,


                                                    La vostra bruixa : Aseret

Perafita, 5 d'Abril de 2020

PD : Que quedi clar que a la Rebotiga de la Bruixa qualsevol persona hi es benvinguda, tingui l'edat que tingui. O sigui, que si quan ens retrobem teniu alguna obra per mostrar o presentar, no quedeu!

-QUÈ HI FA L'ASERET A DINS L'ARMARI?

No sabem res de l'Aseret o sí...Només sabem que és dins un armari. I, què hi fa? L'Aquil·les i l'Ulisses fan guardia, ara l'un ara l'altre, davant l'armari mirall.

LES ORENETES I LES FALZIES DEL CARRER MAJOR

A  Perafita la quitxalla de l'escola  participa en el Projecte orenetes i  ens han demanat a la Gent Gran del Casal si els acompanyàvem a comptabilitzar nius. 

Ja fa uns quants anys que avis i àvies (és un dir ) Passegem junts , un cop l'any, amb els alumnes de l'Escola Heurom. Enguany per estudiar i parlar de les orenetes. Hem descobert que de les cua blanca , a Perafita, en diuen roquerols.

Estem contentes perquè al carrer Major, hi ha uns quants nius més que l'any passat.

Oreneta cua blanca ( roquerol)

Falzies