TOT EMPAITANT UNS ULLS DE LLUM : ELS MIXUS 2

I es va trobar davant de La Franquesa. El sol era alt i feia calor. Però, no érem a l'hivern?
Curiosament no se sentia cap ocell ni cap corb marí voleiava prop la bassa, era un indret ben silenciós. L'Aseret coneixia aquell lloc de tantes disbauxes nocturnes al toll.
Veié a l'altra banda del bassiot, pel camí de Cal Mirot, la seva amiga Alim. En aquell món callat, li va fer entendre amb gestos, que ja feia estona que l'esperava. Disposada a trobar-se amb ella, va cercar el camí que revoltava la casa. En trobar-lo tancat, va seguir el camí que semblava més fresat i va arribar altra vegada a enlloc. Una bifurcació amb un camí de rajoles grogues, com les del conte que menaven a la ciutat d'Oz, i un corriolet pel mig del bosc.
La nostra Aseret, bruixa d'amagatotis, de cap de les maneres volia anar a Oz, on no podien veure les bruixes ni en pintura. Tampoc estava disposada a tornar -se a perdre al mig del bosc i va tornar a fer el conjur :

-De camp a camp,
de camí a camí,
d'aigua a aigua,
de cruïlla a cruïlla.
Ara mateix!!!

TOT EMPAITANT UNS ULLS DE LLUM : ELS MIXUS 1

I sí, va funcionar. Del tot? No ho podia pas saber encara. On era? Un camp o una prada? Era de nit, sense lluna. La terra ben fosca i el cel era un formiguer d’estels lluents.

Un vent sobtat va portar una boirada negra que pujava del fons de la vall. La nit es feu fosca com la gola d’un llop. No es veia ni un borrall. Impossible orientar-se sense l’estel polar. Curiosament no se sentia ni el xot ni l’òliba , era un indret ben silenciós.

Tot d’un plegat, dos llumets verds, fars de nit, començaren a moure’s arran de terra. Dibuixaven vuits en la fosca. S’hi apropà i va reconèixer  el seu gat. Ara pla! Si era l’Aquil·les! Amb un gest li manà que la tragués d’aquell lloc.

I l’Aquil·les la va conduir de la Font dela Prada fins a la casa de Bassès, resseguint la bassa. En arribar-hi, el mix es va perdre en la foscor.

La nit continuava sent negra i silenciosa. Ni una ànima enlloc ni cap senyal de vida. Ja la tenim altra vegada, i ara mirant la nit, dreta amb els braços estirats i els palmells cel amunt i amb un declamar mut, digué tres vegades:

 -De camp a camp,

de camí a camí,

d’aigua a aigua,

de casa a casa.

Ara mateix!!!

TOT EMPAITANT UNS ULLS DE LLUM : ELS MIXUS

Vet aquí que l’Aseret de Cal Cansdemesavall i bruixa d’amagatotis, en una de les seves caminades matineres, es va trobar tot d’una a la cruïlla de dos camins. L’un  tintat de groc , prou ample per passar-hi dos cotxassos, i l’altre era més aviat un corriol que s’endinsava al bosc. Sense dubtar-ne gens ni mica, emprengué el camí del bosc.

Aviat va reconèixer l’indret, era pels volts de Vilarrasa. Quantes vegades no hi havia anat a caçar bolets! El pla dels erols, el bosquet dels fredelucs, els esbarzers del caminoi i les rovelloneres del marge. Curiosament, i se n’estranyà, no se sentia ni un sol ocell, era un indret ben silenciós. La sorpresa fou quan es disposà a emprendre la tornada per la drecera de les pedres dretes, que menava als camps de dalt. Un desmunt de brancatges, soques, terra i pedres feien barrera a la part alta del marge. Pujar-hi era perillós, et podies quedar enganxada, enfonsada o fer caure qualsevol roc dels pengim-penjam. Cercà inútilment un pas alternatiu cap amunt. En fer el pensament de sortir per un altre lloc, va veure un ombra que sortia de darrera del tronc del pi més proper. Una bestiola, que amb la cua enlaire, es va escapolir per un forat que s’obria pas entre romagueres. L’Aseret es feu tan petita com pogué i , a quatre grapes, la seguí. No la perdia mai de vista ,  però l’ombra no es deixà atrapar de cap de les maneres. Van voltar i revoltar, anaren amunt i avall fins a les envistes del pantà de Vilarrasa.

L’ombra no era enlloc. De què la tenia present, es preguntava l’Aseret. Ara de cop i volta es trobava en un fangar i una mollera. Ja no distingia camí ni camp. Cercava l’ombra amb la mirada. Enlloc!

No tenia cap d’altra solució que fer un conjur de canvi de lloc.  Així doncs, dreta enmig del fangar, amb els braços estirats endavant i els palmells oberts cel amunt, i amb una veu sense so va dir les tres vegades de rigor:

-De camp a camp,

de camí a camí,

d’aigua a aigua,

de Vardés a Bassès.

Ara mateix!!!

LA BRUIXA DE PERAFITA A L'ESPAI GUAITA D'OLOST

La Bruixa de Perafita i els seus autors , van ser els convidats del mes de gener de l'Espai Guaita de la Biblioteca d'Olost. Les il·lustracions del Gerard en el lloc d'honor, juntament amb un petit resum de qui és i què vol ser La Bruixa de Perafita (més o menys el text de la presentació dels contes que vaig publicar al blog Sota la pamela). I una servidora, el dia 29 de gener vaig ser-hi a explicar contes als més menuts i als més grans que els acompanyaven  i encara estimen els contes. Tot un plaer!

.Les fotos són de les Dolors : La Dolors Careta, bibliotecària i  de la Dolors Muns, àvia.

ELS MIXUS ES PREPAREN PEL NOU CONTE

I fly like a cat gathering light
into my eyes.

Volo com un gat i acumulo llum
dins els ulls.
                   MARGE PIERCY
                   A les fosques tots els gats volen

L'ARBRE DELS DESITJOS

-Ui, quina pressió!
Fins i tot els contes de la Bruixa són un desig per algú, en aquest any que just comencem.
BRAVO!

.La foto és de Sara Alonso.

I, JA SÓN TRES CONTES DE FIL I CANYA!

Diumenge, 2 de desembre, vam poder  presentar el tercer conte de fil i canya de la Bruixa de Perafita.

A les dotze del migdia, tradició endiumenjada de després de missa, ens vam trobar al Niu, el nostre local social. Ens vam aplegar una bona colleta ( les fotos en són testimoni ) per conèixer i tocar l'edició en paper de "Les reines del carrer Major : Orenetes i Falzies". 

Els que ja havíeu llegit el conte per aquest blog, no descobríeu cap misteri. Bé, sí! Els últims dibuixos del conte. La preocupació i cura de les orenetes per part de l'Aseret la teníeu ben present. No és estrany, doncs que en el marc d'aquesta festa cultural hi hagués sengles xerrades naturalistes sobre les orenetes. La primera a càrrec de Ramon Baucells del Grup Naturalistes d'Osona, va fer el retrat de les orenetes i falciots de Perafita, dient-ne les característiques i costums. Ho va il·lustrar amb diapositives i ens va mostrar els diferents nius . Va parlar de la migració i de les rutes. També del Projecte Orenetes per mirar de mantenir-ne la població tant necessària per reduïr la quantitat de mosquits a l'estiu. El públic interessat va fer preguntes i aportacions ocellaires. 

Tot esperant que arribés l'Eva , que faria de traductora de Zale Badiane, que va fer la xerrada en  francès, vam tastar el xarop d'anar lluny,  gentilesa i  elaboració de Ca la Mònica del Mig.

En Zale ens va parlar de les orenetes al Senegal, de quan arribaven i fins quan s'hi estaven, D'on feien els nius, i com. De com s'anomenaven en francès, "hirondelle de cheminée", perquè cerquen l'escalfor de les xemeneies, on hi solen fer el niu. De les grans zones humides, on és concentraven i de la sabana. L'oreneta tan petita amb la seva forma aerodinàmica és capaç de fer més de 10.000 km  per migrar d'un continent a l'altre. En Zale feia preguntes al públic tot motivant la curiositat i la participació. 

Després hi va haver vermut perafitenc : olives, patates rosses, llonganissa i formatge.

Moltes gràcies a tots els que hi vàreu ser ( també els que hi fóreu de pensament). 

.Un clic a la fotografia de Maria Manzanares Ferrer per veure l'àlbum de fotos.