L’Aseret era aprenenta i com a tal havia de seguir les seves padrines, més ben dit, en aquest cas, moment i circumstància, a la iaia Maria. La raó era ben justificada, era la terra dels seus pares, casa seva. Essent de pagès com era, la feina estava assegurada i el territori era prou ampli i, encara que veïna del Cap del Pla, es coneixia la Serra i els topans d’Odèn des del dia que va començar a festejar amb en Sidret. Per això, de totes tres, portaria la veu cantant.
Abans però, es posaren a revisar les feines que calia fer i redactar el calendari. Eren les tasques que de sempre i des de temps immemorial, els havien estat adjudicades : la cura de la casa, el bestiar i l’hort. L’Aseret les seguiria, les observaria i prendria apunts com una bona col·legiala. Els treballs que requerien força o agilitat li tocarien a ella. Li feren prometre que no intervindria en res si no se li demanava expressament ni que tampoc qüestionaria res del que veiés fer, encara que li semblés estrany, inversemblant o una rucada. Era la condició sine qua non d’aprenenta. Com que s’havia de responsabilitzar i fer de mestra d’alguna activitat i es va oferir per fer classes de ganxet als gats del Call i rodalies, un parell d’horetes cada dia.
De dia o de nit, segons s’escaigués o convingués, l’Aseret seguia la iaia Maria i l’àvia Margarida en el seu tarannà rutinari. Ara de dona que feineja i atén casa i família o que es troba amb les amigues per xerrar o per anar a plantar trumfes o a recollir herbes. Un moment del dia, però, s’escapaven totes tres en forma de fumerola cap a les coves de Canalda i amb les dones de fum i d’aigua de l’indret s’explicaven les novetats i feien conjurs màgics. Era en un vist i no vist, temps d’omplir-se la cinglera de boirina i esvanir-se en un buf.
Quan era el bon temps, quan toca plantar l’hort fins que es fa la collita, s’escapaven a les fonts i als rierols que saltironejaven per marges i roquissars. S’aplegaven als gorgs amagats i es transformaven en les dones d’aigua més boniques i enciseres que us pogueu imaginar. Feien la bugada i cantaven sense parar. Si algú les sentia no podia resistir-se a la veu dolça i melodiosa que semblava cridar-lo. No volgueu saber què deien, el seu llenguatge era incomprensible, àntic i èlfic. A la Font del Balç hi rentaven la robeta teixida pels gats. Tres rentades mentre entonaven salmòdies de salut i bona sort. Un cop estesa pels vessants assolellats, ballaven i ballaven en una dansa exòtica i tan ràpida que en un clucar i obrir d’ulls, desapareixien i senties un cop de vent desfermat que deixava la roba seca i plegada.
L’Aseret prenia apunts i en el seu diari de dona de fum i d’aigua escrivia el què aprenia i el què sentia. Estirada al llit i abans d’adormir-se pensava en els seus Mixus, els enyorava, però estava tan enfeinada que no veia la manera de tornar a casa.
I vet aquí que arribà la nit de Sant Joan i les dones sàvies del Roc Verbal, en un moment de la nit, feien cap al Pedraforca perquè a l’enforcadura hi havia l’aplec de muntanya més fantàstic i nombrós. Reunit tot l’estol màgic feien el ritual del solstici tot esperant l’astre del dia per fer el primer bany de sol. Retornaven cap a casa a recollir les herbes santjoanenques. Feta la collita anaven a banyar-se a les fonts on, com cada any, es trobaven amb les fades i follets del veïnat. Compartien danses, cançons i xafarderies. A l’hora soleia els marges de la serra i els racons més frescals s’omplien de puntets lluminosos talment cuques de llum escampades. La família més màgica de la serra feia la migdiada i l’Aseret, aprofitant l’avinentesa i la tarda més llarga de l’any, avisà les padrines i emprengué el vol cap el sud-est.
A Perafita falta gent, era hora d’anar a veure el Mixus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada