La Bruixa de Perafita 1

...Continuació

  Les orenetes volaven baix. S’ arranaven al terra.

               -Plourà.- deia la veu popular.

               Però, ella avesada a endevinar allò que ni s’intueix, sentenciava:

               -Secada i més secada.

               I així durant tota una primavera, un estiu, la tardor, sense gens de neu l’hivern, sense pluja una altra primavera.

               Les orenetes van, vénen i s’ entornen i la secada que persisteix.

               -Aquests ocells, han perdut el nord!.- deien els pagesos.

               -I qui no?.- reblava la nostra bruixa amb cara de bona noia.

             I ella, que era bruixa de sol i serena, d’endevinar futurs analitzant el vol dels ocells, estava totalment perduda i no entenia res. Per això no va tenir altre remei que tancar-se a casa i començar a regirar baguls i mundos que feia anys i panys que ningú es mirava. Buscava si per casualitat trobava cap llibre que la pogués orientar , una pista o un indici on poder-se agafar.

               Al fons de la caixa més tronada va trobar una capsa de fusta lacada i amb motius orientals, semblava xinesa. Li va treure la pols amb la màniga i la va obrir amb curiositat. Va llegir “Anuaris de la Història Bruixa” i amb lletres menudes i incrustades amb nacre “ escrita i comentada per Airam Écram”...., i  a l’interior, “Camprodon, any del Senyor de MCMXVIII”.

               -Ai caram! Ara resulta que la iaia era bruixa i ningú me n’havia dit res!.- va exclamar entre sorpresa i contenta per un cantó i empipada amb sa mare i  l’oncle per l’altre perquè li havien amagat  les aficions i poders de l’àvia.

               Reflexionant-hi un moment va pensar que havien viscut uns temps molt negres per a la bruixeria i que potser la iaia ho havia hagut d’amagar quan la guerra i sobretot la posguerra per no posar en perill els fills que prou penúries ja passaven...

               Es va posar a fullejar el llibre. De darrera a davant. Va trobar constància d’un parell de vegades que els ocells s’havien despistat i volaven com espiritats a contra corrent i que havia estat senyal inequívoc de desgràcia : el terratrèmol d’ Olot el  març del 1427 i uns aigüats del Vallès a mitjans del s. XX.

              Ara calia estar-ne segura i per això va continuar la recerca. Enretirant caixes, obrint calaixeres, tocadors, teuletes de nit , capses i maletes...Després de buscar i rebuscar set dies i set nits sencers, sense menjar ni beure res més que suc d’arrel de malví amb taronja amarga va trobar una notícia en una revista dels anys 70  titulada “Enigmas” : “ A l’Egipte del faraó Ramsés IV, la fetillera Ètepe va  aconseguir predir l’arribada d’una  plaga de llagostes amb l’ajuda de les seves gralles predictores. Ètepe s’havia adonat que els seus ocells volaven  ara amunt ara avall i si paraven feien l’aleta,i quan es cansaven se li posaven a donar voltes sobre el seu cap fins que la marejaven i la feien caure a terra. A la tercera vegada de passar això  va veure que coincidia amb una plaga de llagostes.

               Llagostes!...I si en comptes de predir catàstrofes naturals, aquestes orenetes al·lucinades, prediuen plagues? Ara pla! I quina plaga patirem?.- Es preguntava tot mirant-se-les en el seu vol disbauxat.

                                                                                                          

                                                                        Continuarà…

P.D: Us recordo que el conte continua d'aquí un mes. Mentrestant podeu anar fent boca tot passejant-vos pel bloc.

Ah! I esperem els vostres comentaris que es poden fer per més d'un lloc...Apa doncs, a descobrir-ho!