La Bruixa de Perafita

                La bruixa de Perafita congriava tempestes des del terrat de casa seva.

               De cara a llevant cridava castelleres que, tot enfilant-se vers el blau, revenien i revenien fins a ocupar tota la volta del cel. Si era l’estiu, portava des del sud l’aire calent del desert i desfermava el vent del nord que enviava les nuvolades amunt  amunt per convertir les gotes d’aigua en pedra...Abans, però, el vent fregava les cases, llepava els ramats que plàcidament rumiaven a l’hora soleia, s’ emportava brostes i herbotes i  aixecava bofaruts al seu pas.

             La sentien cridar més enllà de Busquets i de La Blava. Els seus gemecs enrogallats i histèrics eren plens de ràbia i de gelosia. Feia temps que portava malastrugància.

       Es feia passar el malhumor, l’avorriment i la solitud jugant amb els elements, descarregant odi i venjances contra els seus veïns o foragitant la tempesta, tot just creada, cap a ponent, per buscar-li les pessigolles a la bruixa de Sant Feliu, o  cap al nord, per fer-li la punyeta a la Senda de Ripoll...

              Era imprevissible i totalment llunàtica.

              Els dies pitjors eren els que es llevaven emboirats i xafogosos. No els suportava.

          Era una bruixa de sol i serena, de mirar horitzons i llunyanies, d’endevinar futurs estudiant el vol dels ocells, especialment orenetes, abellerols i estornells.

              No  podia veure ni les mallerengues blaves ni els pardals...Els la tenia jurada de tal manera que va ensinistrar el seu gat negre contra aquests ocellics. Amb tota la mala bava els posava engrunes al terrat, els cridava i els feia caure a les urpes del seu  mix.

              Les nits de lluna plena campava pels camps, entre els rostolls, buscant talps, ratolins i d’altres bestioletes.

             Les nits de lluna nova es banyava a les basses plàcides per cercar-hi granotes i salamandres.

             Però, com que no suportava ni una broma al cel que no li hagués portat ella, s’emprenyava com una mona, després de dinar, si el dia era gris. Aleshores es despertava la seva intolerància més viva i dreta al mig del terrat amb el braços oberts clamant al amos del cel i de la terra, a les forces tenebroses de les fosques més pregones, cridava amb xiscles forasenyats, recitant lletanies antigues, parafrasejant, amb el llibre obert al davant, ordalies i conjurs.

            A vegades ho aprofitava per venjar-se expressament de tal o qual persona, per qualsevol rucada, per la cosa més mínima, no calia que fos res greu... Era per després, quan ja li havia passat el rampell, per quan recapitulava i pensava en el mal que havia fet, necessitava una excusa.

            Perquè ella no era una bruixa de vocació, ni d’herència. Ho era perquè si. Per casualitat de la vida. Perquè li sortia de dins.

            I és que ningú ho hagués dit! Era tan bona dona, tan discreta i amable.

            Era totalment impossible que s’ho haguessin imaginat perquè quan es transformava era irreconeixible, era invisible o es convertia en ocell, un estornell o un abellerol o una oreneta.

            Impossible d’imaginar-s’ho! 

                                                                                                     Continuarà  

P.D : El conte continua d'aquí un mes, però mentrestant en aquest bloc hi ha activitat i només cal descobrir-la . 
                                                 Que tingueu un bon abril!